ANÀLISI
17-A Un aniversari enfangat
La politització dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha impossibilitat que aprenguem del que va passar
unaniversario
Si fóssim a París o a Brussel·les, a Londres o a Berlín, les revelacions d’un sumari com el del 17-A provocarien un debat rigorós sobre què va fer possible els atemptats de Barcelona i Cambrils. Així és com es defensen del terror les societats més madures. Així és com hauríem de reaccionar nosaltres, tenint en compte el llarg historial de la presència gihadista a Catalunya des que Mohamed Atta va estar a Salou abans de l’11-S del 2001. Fent compatible la solidaritat amb les víctimes amb el necessari exercici de mirar-se al mirall. Si aquí no estiguéssim enfangats en un debat polític que ens impedeix veure el bosc de l’amenaça terrorista, no ens passaríem el dia retraient-nos si la culpa la tenen els Mossos o el CNI. Ens preguntaríem què va fallar en tots els nivells que resultaven rellevants perquè el 17-A mai hagués passat. Intentaríem treure conseqüències del fet sorprenent que uns xavals de Ripoll manipulats per un conegut imam salafista poguessin cometre una barbaritat com aquella. I que estiguessin a un pèl de dur a terme una matança encara més gran si no hagués saltat pels aires el xalet d’Alcanar.
La politització en clau independentista (i anti) del 17-A ha impossibilitat que aprenguem del que va passar. Ha impedit que valorem críticament la intervenció de tots els actors implicats, des del respecte per la seva actuació abans i durant els atemptats.
Comencem per la prevenció. Una cosa és reconèixer la tasca encomiable dels ajuntaments contra tota forma de radicalització i una altra preguntar-se què va fallar a Ripoll. Al principi, es va parlar d’una actuació sibil·lina de l’imam Es-Satty per explicar que ningú hagués detectat la seva intervenció. Ara sabem que no amagava les seves idees. Llegim en el sumari que va cridar la gihad des de la mesquita. Alguna cosa va fallar. Al món digital actual, les mesquites no són ni l’únic ni el més important instrument de captació, però continuen sent (juntament amb la presó) el lloc de la primera trobada de molts joves amb el mal. ¿Com és possible que un home amb el passat d’Es-Satty no aixequés sospites? No és només una pregunta per als cossos de seguretat estatals que l’havien tractat ni per als Mossos. És també una pregunta per als líders de la comunitat magribina de Ripoll i per als qui estaven en contacte amb els futurs terroristes. Nombrosos veïns van remarcar que eren ‘bons nois’. Un comentari ambivalent, que alguns associen a la figura religiosa de la ‘taqqiya’ islàmica, això és la capacitat de mentir de tot gihadista. Tonteria. Mentir és propi de tot terrorista, sigui de matriu islàmica o d’extrema dreta, com Timothy McVeigh McVeigh o Anders Breivik. Llegint les declaracions d’alguns amics d’aquests ‘bons nois’, la meva conclusió és que van fallar els indicadors de radicalització i que convindria revisar-los.
La lluita contra el terrorisme requereix una coordinació sense errors entre forces i cossos de seguretat
Es va dir també que una de les claus de l’èxit de l’imam havia sigut la rapidesa de la seva actuació. Ara descobrim que feia un any que ell i alguns dels seus seguidors anaven pel xalet d’Alcanar on van acumular material per a una carnisseria. ¿Com és possible que aquest tràfec no suscités cap sospita? Es va voler justificar per una actuació hermètica d’Es-Satty. No tant, si atenim a la compra de mitja tona d’acetona i 340 litres de peròxid d’hidrogen, en diverses localitats de Catalunya. ¿Què va passar amb la legislació europea que regula la compra de components necessaris per fabricar triperòxid de triacetona (TATP), la ‘mare de Satanàs’ que Estat Islàmic recomana a internet? Per no parlar de les 120 bombones de butà i propà acumulades.
L’ensorrament del califat amb què van somiar milers de gihadistes no suposa el final dels atemptats a Europa. Al contrari. Dels 5.000 il·lusos que van viatjar a Síria o l’Iraq des dels països de la UE, han tornat uns 1.700. La majoria s’han reintegrat. Alguns han sigut detinguts. No sabem quants han tornat per atemptar, amb una experiència en la gestió de tecnologies que els permet imaginar accions molt més mortíferes que les del 17-A. La conclusió és que el terrorisme continua sent un repte decisiu tant en el camp de la prevenció social com en el de l’actuació policial. I en això, el 17-A també deixa un altre ensenyament majúscul: el preu de la descoordinació. Al terrorisme se li ha de treure oxigen amb una intervenció local, a les comunitats. Però cal entendre-ho com un fenomen global que requereix una coordinació sense errors entre forces i cossos de seguretat. No n’hi va haver abans dels atemptats de l’agost.
