L'abraçada que no ens vam fer

“¿Què necessitaven? Que algú vingués a abraçar-nos, a preguntar com estàvem”. La resposta d’una víctima de l’atemptat del 17-A ens interpel·la. ¿Vam saber fer-ho? ¿Vam saber estar a l’altura del que el dolor, la impotència i la commoció emocional reclamaven? Fa un any, al mateix asfalt que molts hem trepitjat centenars de vegades, hi va haver una persona que va cometre uns assassinats insuportables, desenes que van patir, algunes fins a morir, i centenars que van fer l’increïble: lluitar fins a l’extenuació per la vida d’altres, tot i que la por es respirava en l’aire.

El terrorisme va segar i va lacerar la vida de molts. I la política ens va robar el duel i la reflexió serena sobre el que havia passat. L’ansietat per enaltir el que és propi es va apropiar del Govern català. Amb tots els altaveus disposats, es va llançar a entronitzar herois. Una estratègia de comunicació que, en un moment de vulnerabilitat extrema, va calar com poques en l’ànim de molts. Transmetre que tot s’estava fent bé, fins i tot molt bé, excepcionalment bé, es va convertir en una qüestió d’Estat (de l’Estat que anhelen).

Moltes coses es van fer bé. Moltes persones ho van fer bé. Especialment tants policies i sanitaris que s’hi van deixar la pell. També la societat, al no deixar que la islamofòbia calés als nostres barris. Tot acte terrorista té un únic culpable: les mans que el perpetren. Però tot atac també enclou un fracàs, perquè significa que no es va poder impedir i que, si hi va haver senyals, no es van saber llegir. En aquest cas, des de la mateixa comunitat musulmana de Ripoll que coneixia la conducta fanatitzada de l’imam, fins a totes les forces policials –totes– que no van aconseguir detectar l’amenaça. Treure el cap al que va fallar no és una traïció a ningú, no és una acusació, és un acte de responsabilitat i una possibilitat de millora. 

La lluita contra el terrorisme és la lluita contra el fanatisme. I no es pot combatre des de la ceguesa pròpia. Convertir-nos en ostatges de les trinxeres no ens ajuda a veure. Encara menys si alimentem de forma irresponsable teories ‘conspiranoiques’ que només pretenen convertir l’adversari polític en un monstre inhumà.

El capritxós ball de l’odi, ara li ha tocat a Felip VI. Alguns que denuncien tractes de la Casa Reial amb l’Aràbia Saudita potser encara guarden a l’armari les samarretes d’aquell Barça patrocinat per Qatar. Potser al costat de l’altar dedicat a un dels més prestigiosos ambaixadors de l’independentisme, entusiasta defensor d’aquesta monarquia absoluta on regeix la ‘xaria’.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Denunciar la venda d’armes a països mediadors de guerres cruentes és una qüestió de justícia. Però sense trampes discriminatòries i hipòcrites. Les víctimes de l’horror i els que es juguen la vida per combatre'l no es mereixen el caprici d’una societat privilegiada que juga amb l’odi segons bufa el vent dels seus interessos.

La tolerància, el pluralisme i l’empatia són les millors armes contra el fanatisme. El 17-A ens vam escatimar una abraçada. Mai és tard.