Vacaciones Santillana

Vaig sentir fa uns dies a la ràdio com recomanaven que, per no trencar totalment amb el curs i el ritme dels aprenentatges escolars, seria bo recuperar algunes de les coses apreses durant el curs i posar-les en pràctica. Si s’havia après a sumar, es podien portar els comptes del que calia pagar per la suma de gelats que havíem pres; si s’havia après a escriure, es podia fer la llista de la compra; identificar flora i fauna passant de les dues dimensions dels llibres en les tres dimensions de la realitat també podia ser divertit, i així. Vaig pensar que potser els adults també ens ho podríem aplicar.

Descans sense perdre el contacte amb la realitat

A mi m’agradava anar a l’escola, així que no entenia el final de curs com l’alliberament d’una càrrega i agafava amb igual il·lusió els llibres nous de setembre com els quaderns d’estiu. Ara, amb les vacances (i més tal com hi acostumem a arribar, traient la llengua fora), tan absurd em sembla pretendre fer totes aquelles coses que t’han quedat pendents durant l’any (gestions, lectures, petites reparacions domèstiques, converses delicades) com abandonar-se a un no fer res radicalment contrastat amb la bogeria del dia a dia. Les rutines no em resulten una càrrega tediosa, però també m’agrada que no siguin sempre les mateixes, és clar. Suposo que per això mantinc l’esperit de les meves 'Vacaciones Santillana' en el número conscientment excessiu dels llibres que m’emporto a la maleta, d’aquells papers que vols llegir amb calma, o dels números que no admeten demora. Tot i que disfruto enormement del no fer res o del ritme lent que adoptem per la calor i el relaxament, m’agrada no perdre del tot el contacte amb la realitat.

Ha sigut un curs molt dur, i el pròxim també ho serà. Van haver de passar unes setmanes per dir-nos com ens estava costant concentrar-nos. El curs va començar aviat, i de la pitjor manera possible, el 17 d’agost, i des d’aleshores, en cascada, el 6 de setembre, l’11 de setembre, el 20 de setembre,l’1 d’octubre, el 3 d’octubre, el 10 d’octubre, el 16 d’octubre, el 27 d’octubre, el 2 de novembre, el 21 de desembre... El calendari avançava implacable a base de dies històrics –aquesta vegada sí– que marcaven els sotracs de la nostra quotidianitat. Hem arribat esgotats a l’agost, mentre continuem tensant la corda política, greixada tant de bones intencions com de retòrica: en un extrem els que voldrien recomençar i en l’altre els que creuen que no hem arribat prou lluny encara. Al mig, un munt de gent desconcertada. Personalment, el desig i la necessitat d’una solució política.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Hi ha gent a la qual l’estiu convida a la diversió i el desenfrenament, a mi més aviat em convida a la introspecció i la nostàlgia. He volgut rellegir els articles que havia escrit durant el curs, per veure de què havia parlat, quin era el núvol de paraules possible. Una trentena d’articles que m’han obligat a fer una lectura del que m’envolta, a intentar interpretar-ho i a elaborar un relat escrit. Han sorgit temes, lectures i denúncies diverses, però, al final, com deia la meva àvia, el gos fa bub-bub i el gat fa mèu i he pogut constatar algunes línies de pensament que van apareixent d’una manera o una altra repetidament. No sé si té gaire interès això, però en la mesura que se suposa que els articles d’opinió han d’aportar elements de reflexió col·lectiva, m’ha agradat reconèixer-me en tres aspectes del debat social. He repetit molt la necessitat d’escoltar, de parlar, de dialogar, de distingir entre raó i emoció, de compartiments estancs, de veus diferents, de construir ponts, de teixir xarxes. He denunciat sovint les desigualtats, les discriminacions, m’ha preocupat la construcció de comunitats, la vida a les ciutats, el feminisme i la llibertat d’expressió. I per sobre de tot, crec que he advocat per l’honestedat i la veracitat, per tenir el valor evangèlic de dir 'sí' quan és que sí, i 'no' quan és que no; he escrit sobre el soroll de les xarxes socials, la influència dels mitjans de comunicació, la política de gestos.

Sense vocació d’absolut, no em sembla un mal balanç. I més tenint en compte el que segur que ens espera el pròxim curs. Ara podria fer com recomanen els mestres i veure en quina mesura no desconnecto del tot per fer present aquestes assignatures en el 'mode vacances’. El que sé segur és que no puc deixar enrere el pes de la presó dels polítics i líders socials catalans. Per a ells no hi ha estiu, no hi ha vacances i, per tant, les nostres tampoc poden ser completes.