La desbocada dreta europea

Hi ha sobretot una marca Espanya, que no té a veure amb crescudes del PIB ni èxits esportius. En aquesta Europa àmpliament segrestada per l’ascens de l’extrema dreta, aquest país ha passat per una greu crisi econòmica sense brots xenòfobs destacables. El camí emprès pel nou PP de Pablo Casado, arran del seu alarmista “no hi ha papers per a tots”,connecta amb la crisi d’identitat i la dretanització de la seva família política europea.

S’ha estudiat a fons la crisi de la socialdemocràcia a Europa, en caiguda lliure en gairebé totes les latituds, incapaç de convèncer uns electors desconcertats pels canvis en el model laboral en aquests temps d’hiperglobalització. Al centredreta, l’altra cara de la construcció europea, li passa una cosa similar: els seus electors viuen perplexos els canvis socials en aquest món de vaporoses fronteres.

Si hi ha algú que coneix bé la caiguda del centredreta europeu i el seu desesperat viatge a l’extrem és Angela Merkel. I no precisament pel seu desig a afegir-se a aquesta perillosa onada. El 2015 la cancellera va prendre la decisió que marcaria la resta de la seva vida política: obrir les portes d’Alemanya als refugiats. Els pitjors resultats electorals des de la postguerra per al seu partit en les eleccions del 2017 no són aliens a aquella decisió. Tampoc la crescuda de l’extrema dreta: AfD és la principal força d’oposició.

Curiosament les dades en aquesta era de postveritat creen una desconcertant realitat: si el 2015 van arribar a Europa més d’un milió de persones, el 2018 s’acosten a les 50.000; xifres que haurien de situar el debat en els seus justos termes. Cal gestionar les arribades de forma coordinada i crear una veritable política d’asil europea. La caiguda demogràfica en aquest Vell Continent hauria de convèncer els escèptics.

Però la serenitat i el rigor que imposa aquest sensible assumpte ha donat pas a un tsunami polític que podria acabar amb tot, començant per l’espai de llibertat Schengen –desdibuixat ja amb controls en diverses fronteres– fins a la mateixa integració europea, l’esperit obert, conscient de la fertilitat d’aquesta terra de la qual per a l’odi a l’estranger, ho resumeix bé Kapuscinski: “La bona disposició cap a un altre ésser humà és l’única base que pot fer vibrar en ell la corda de la humanitat”.

Merkel ha estat a punt de veure caure el seu Govern. Camina de puntetes, fixant bé els passos i amb poc soroll. Els seus socis, els democristians bavaresos, li exigeixen mà dura. El seu líder i ministre de l’Interior, Seehofer, aprenent de Trump, celebrava recentment l’alegre coincidència d’expulsar 69 afganesos el dia del seu 69è aniversari. Un d’ells, noi de 23 amb vuit anys a Alemanya a les espatlles, es va suïcidar tot just arribar a Kabul. Sobren raons per pensar que la immigració no hauria d’admetre electoralismes de cap tipus.

A Àustria els democristians governen en coalició amb l’extrema dreta del Partit de la Llibertat i la seva influència està en ascens gràcies que exerceixen ara la presidència rotatòria de la UE. Això els permet reforçar en l’agenda europea les polítiques migratòries més dures, com la idea de desembarcar els migrants rescatats al Mediterrani en centres situats fora de la UE.

Seguint cap al sud, Itàlia presenta una fotografia alarmant sobre l’onada racista que pot desencadenar-se si els polítics combinen irresponsablement els ingredients adequats. Un marroquí de 43 anys ha mort després de ser perseguit i agredit per dos italians que l’acusaven de voler robar-los. L’atleta italiana d’origen nigerià Daisy Osakue ha sigut agredida mentre tornava a casa. Salvini, potser el més influent populista xenòfob del continent, mira cap a un altre costat, com si els seus missatges d’odi no tinguessin un extraordinari altaveu des del Govern italià.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Fa anys Viktor Orbán, primer ministre hongarès, semblava l’ovella negra del Partit Popular Europeu. Avui està a un pas de convertir-se en el seu guru. ¿Quina autoritat tindrà la UE per frenar els seus atacs contra els immigrants, les oenagés, els mitjans o la justícia si la principal família política europea imita les seves polítiques?

Trencat el cordó sanitari que un dia mantenia la xenofòbia allunyada del poder, cal preguntar-se qui pagarà els plats trencats d’agitar uns contra els altres i si la memòria europea haurà servit per a alguna cosa. ¿Li val la pena a Casado afegir-se a aquesta onada? ¿I a Albert Rivera competir per aquest espai?