Operació Gandhi

Josep Tarradellas es va allunyar d’ERC per representar la Generalitat, no un partit. El tot, no una part. Carles Puigdemont hauria d’haver adoptat el paper de símbol resistent dels qui van votar l’1-O. És el que li corresponia. Però ha preferit utilitzar la seva condició de president exiliat per alimentar un projecte partidista. Els partits lluiten contra els partits. Una part, probablement majoritària, dels independentistes es veuen obligats a recolzar-lo com a president injustament destituït i criticar-lo com a rival en les eleccions. Més tensions, més discòrdia, més fragmentació.

Puigdemont es presenta, salvades les distàncies, com el Gandhi català. Lideratge indiscutible, puresa en les intencions, només si em seguiu hi haurà independència. Quan el Congrés Nacional Indi es va dividir, Gandhi va iniciar un retir d’anacoreta per pressionar en favor de la unitat. Puigdemont pretén que és de tots, però va contra la meitat o més dels que representa. L’impuls a la Crida va començar amb la decapitació de Marta PascalMarta Pascal. Culte a la personalitat i supressió de la dissidència. No s’ha vist una millor manera d’integrar.

L’opció Puigdemont es presenta com l’única vàlida, l’única que reforça la legitimitat, la que invoca i aproxima l’adveniment de la República. Els seus votants són els bons, els d’Esquerra són col·laboracionistes. Els de la CUP estan ben motivats però mal dipositats. Una operació Gandhi que dona la volta a Gandhi com un mitjó. Puigdemont dissimula malament la seva agressivitat. Gandhi encapçalava la processó, Puigdemont repica.

Però la distància entre la propaganda, coronada amb amenaces d’eleccions a Catalunya i Espanya, i els fets pot resultar insalvable si Esquerra resisteix i la CUP no abandona les seves constants denúncies de frau a la República. A la tardor es comprovarà fins a quin punt l’operació Gandhi arrossega l’electorat d’ERC. Si els sondejos continuen, com és de preveure, favorables al partit que ha abraçat el realisme possibilista, Puigdemont tindrà un problema amb els seus seguidors. Els haurà cridat a la impaciència sense que l’objectiu s’aproximi.

El dilema de la tardor

El dilema és diabòlic. Si a la tardor convoca i la balança dels votants s’inclina per ERC, haurà perdut com a politiquer la primacia que havia guanyat com a president. Pitjor encara si no convoca per por de perdre, perquè com més temps transcorri més se li veurà el llautó. Puigdemont va avançar ERC en un moment d’extrema tensió. Per molt que ho intenti no podrà estirar indefinidament el xiclet de la tensió.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

L’èxit de l’operació Gandhi depèn de dos vectors. Que Puigdemont arraconi Esquerra i que l’independentisme obtingui la majoria absoluta de vots. No sembla que les circumstàncies coadjuvin. La política divisòria tampoc.

El 1926, Gandhi va considerar la sentència de sis anys de presó com un honor. La independència de l’Índia es va aconseguir després de multitudinàries campanyes de desobediència civil amb dimissions massives de funcionaris. No amb una amenaça pueril d’eleccions.