Acompanyar els menors migrants

Arriben sols. Cada vegada més. Un 70% venen del Marroc. D’altres porten a les espatlles milers de quilòmetres recorreguts. Molts han patit el que no podem ni imaginar. El 2017 van arribar a Espanya 2.500menors no acompanyats. Un 60,4% més que el 2016. Aquest any, la xifra segueix en augment. Fins avui, sumen uns 7.000. Una arribada que xoca amb un sistema d’acollida que presenta massa deficiències i que recau en només algunes comunitats. Andalusia tutela més d’un 30% d’aquests menors. Catalunya, un 14%. Les segueixen el País Basc, la Comunitat Valenciana i Madrid.

Aconseguir un repartiment que asseguri la protecció d’aquests menors és el problema més urgent. No totes les autonomies ho entenen així, com s’ha comprovat en la reunió mantinguda per la ministra de Treball, Migracions i Seguretat Social, Magdalena Valerio, i els responsables en matèria d’immigració de les comunitats autònomes. Costa comprendre que la Conferència Sectorial de Migracions no s’hagi reunit des del 2015, però també és important que aquest només sigui el primer pas per continuar abordant el problema, molt més greu que unes partides pressupostàries.

Els menors que arriben només volen treballar i tirar endavant. Ells i les famílies que abandonen. Si no reben l’ajuda necessària, els condemnem a la precarietat i l’exclusió social. Sense futur, sense ningú que els eduqui en els valors de convivència, sense tenir clars els seus drets ni els seus deures, el seu potencial només pot derivar en conflicte social. Arriben sols, però, si els acompanyem, tots hi sortirem guanyant.