Pares derrotats a la platja

Són molts els pares i mares que a l’estiu entaulen una batalla perduda per endavant amb les seves petites: la de la part superior del biquini. Jutjant per la quantitat de nenes que no tenen edat per desenvolupar el pit que es veuen amb el ‘top’ posat a platges i piscines, són molts els que perden la contesa. Miro a les botigues de roba i no falla: biquinis de dues peces per a nenes de 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 anys. Fins i tot per a nadons. Per tot arreu, als maniquins i a les fotografies de les revistes. És igual que a aquestes edats el pit d’una nena sigui idèntic al pit d’un nen. Demencial.

La denúncia feminista és evident: la cosificació del cos de la dona comença des de una edat molt primerenca. El mugró femení és un tabú sexual, des de les fotos que es pugen a Facebook fins a les piscines municipals. Els cànons de bellesa són opressius, el cos de la dona sempre sota l’escrutini social, quan es destapa perquè es destapa, quan es tapa perquè es tapa, que si moltes corbes o poques, que si molt prima o molt grassa. La sexualització i mercantilització sense pudor de la infantesa, amb models cada vegada més joves o amb ‘looks’ infantilitzats. Cal lluitar contra tot això, sense cap dubte, com una expressió més del masclisme que és a tot arreu.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però resulta molt difícil convèncer una nena de 8 anys que no es posi la part superior del biquini quan s’hi entesta. Sí, és la pressió social. Sí, són els cànons de bellesa i les distincions de gènere que subtilment (o no tant) ens bombardegen des que naixem (els pijames roses, els pijames blaus). Tot això és veritat. Però explica-li-ho a una nena de 8 anys convençuda que li agrada més portar la part superior del biquini que no portar-la, que mira al seu voltant i veu la platja o la piscina plena de nenes de la seva edat o més petites amb el biquini complet, que simplement vol vestir com les grans. La pressió és descomunal.

Quan veiem una nena a la platja amb la part superior del biquini hi ha qui tan sols veu una nova mostra del poder de patriarcat, motiu de crítica a l’educació que els seus progenitors donen a la criatura. O masclistes, o indiferents. Però moltes vegades és la conseqüència d’un complicat equilibri entre pares, mares i filles, un cedir per aquí per estrènyer l’altra banda. No seré jo qui enviï a la pira als progenitors que, esgotats de discutir, opten per cedir abans d’amargar el dia de platja a la família. De vegades, en l’educació dels fills cal perdre batalles per guanyar guerres.