Jo seré el teu mirall

L’única vegada que vaig veure actuar en directeNico (Colònia, 1938 – Eivissa, 1988) va ser en el Canet Rock del 78, on la seva presència no va ser molt ben acollida pel sector més pallús de la meva generació. Mentre la pobra interpretava les seves depriments salmòdies amb l’ajuda d’un harmònium, el seu instrument preferit, s’incrementaven les esbroncades i un Einstein situat a la meva esquerra li cridava: “¡Volem música de xivarri!”. Quan ja no va poder més, Nico va abandonar l’escenari plorant i, suposo, amb uns desitjos molt comprensibles de fotre’s una dosi d’heroïna, substància a què va estar enganxada pràcticament fins al final dels seus dies.

Em van passar aquestes imatges pel cap veient ‘Nico, 1988’, que s’acaba d’estrenar en un parell de cines de Barcelona, un llargmetratge de la italiana Susanna Nichiarelli que recull els dos últims i desastrosos anys de l’antiga musa d’Andy Warhol, que va ser qui la va ficar a The Velvet Underground per la seva gèlida bellesa enriquida amb una mica d’‘angst’ germànic. Tot i que és un film commovedor, dubto que ‘Nico, el 1988’ duri més d’una o dues setmanes a la cartellera: conté massa sordidesa com perquè el públic, donant per fet que sàpiga qui era, passi per taquilla.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

De fet, tota la vida de Nico –pseudònim que li va posar el fotògraf Herbert Tobias a la senyoreta Christa Päffgen– va ser un homenatge a la infelicitat. El seu pare va morir en la guerra, segons la versió que ella donava, o en un manicomi després dels danys cerebrals soferts en combat, segons d’altres. Va passar la seva infantesa al Berlín enderrocat de la postguerra i als quinze anys va ser violada per un sergent de les tropes nord-americanes. Després va venir una carrera de model, actriu i cantant sobre la qual es va atipar de ser entrevistada quan intentava seguir la seva pròpia carrera musical. “Només vaig cantar tres cançons amb els Velvets”, diu a la pel·lícula. Va tenir un fill amb Alain Delon que aquest mai va reconèixer.

L’actriu i cantant danesa Trine Dyrholm –se l’ha pogut veure en la sèrie ‘The legacy’– és magnífica al paper, malgrat l’escassa semblança física, i resumeix a la perfecció la vida de Nico amb aquesta frase lapidària: “He estat a dalt de tot i al més baix, i en cap dels dos llocs hi ha res”.