Sánchez: llei i diàleg a Catalunya

Amb el vent a favor de l’última enquesta del CIS, que li dona al PSOE un còmode avantatge sobre el PP, el president del Govern, Pedro Sánchez, va oferir divendres una roda de premsa de balanç del seu Executiu, que amb prou feines té dos mesos de vida. Aquesta roda de premsa estival s’ha convertit en una espècie de tradició des que va començar a oferir-les José Luis Rodríguez Zapatero. Només fa falta fer un cop d’ull a la de fa un any per calibrar el canvi ocorregut en aquests 12 mesos. Llavors, el president del Govern eraMariano Rajoyi Sánchez acabava de tornar a la secretaria general del seu partit. Avui, Sánchez està a la Moncloa,Pablo Casadoés el líder del PP i el Govern de la Generalitat de llavors està ara gairebé en la seva totalitat o a la presó o a Europa, fora de l’abast de la justícia espanyola.

Sánchez governa en temps convulsos, sense majoria al Congrés i amb una oposició i uns presumptes socis que no li donaran treva. No han passat encara cent dies i ja ha pogut comprovar-ho a les seves pròpies carns al Congrés amb la fallida votació del camí de dèficit. Conscient d’això, la intervenció de Sánchez davant de la premsa no va ser triomfalista, sinó serena, amb el clar objectiu d’oferir una imatge institucional, d’estadista. El president del Govern va enviar missatges ferms en el tema migratori i va reiterar que s’exhumaran del Valle de los Caídos les restes del dictadorFrancisco Franco.

Però va ser el tema deCatalunyael que va centrar gran part de la seva intervenció. Sánchez va ser clar en el marc amb què afronta la crisi institucional: llei i diàleg. No pensa judicialitzar més el que considera un problema polític i va afirmar que, sigui quina sigui la solució, aquesta passa per una votació, però no sobre la secessió, un projecte que no compta amb el recolzament de la majoria dels catalans, sinó sobre una reforma de l’Estatut o de la Constitució que sí que tingui un suport majoritari en la societat catalana. D’aquesta forma, Sánchez posa pressió en el camp independentista, ja que li nega la més gran: la seva estratègia d’arrogar-se la representació de tot Catalunya quan l’independentisme mai ha aconseguit la majoria en vots en cap de les votacions que s’han celebrat. Sánchez no evita el debat polític en el tema català, i aquesta diferència amb el seu antecessor és per si mateix una bona notícia.