Demanar la lluna en un cove

Pedro Sánchez va oferir a Pablo Casado pactes d’Estat en matèries sensibles, particularment en immigració i davant el secessionisme. Però de la llarga trobada a la Moncloa de gairebé tres hores no en va sortir res. Després d’enterrar l’etapa de Rajoy sense pena ni glòria, i amb un nou líder encara per consolidar (Casado pot acabar qualsevol dia imputat per prevaricació i suborn per l’assumpte del màster), el PP necessita confrontar-se durament amb el PSOE per evitar que Cs el continuï mossegant per la dreta i Vox li doni un ensurt per l’extrema dreta. “Vull fiar-me, per no dir que no me’n fio”, va deixar anar el jove president dels conservadors en la roda de premsa a tall de resum. En realitat fa setmanes que llança contra Sánchez dues acusacions infundades: cessions als independentistes i política laxa en matèria d’immigració. Són dards que no tenen cap altra finalitat que consolidar la seva base de suports. Després del desastrós final de Mariano Rajoy, el PP havia entrat en una zona d’ensorrament electoral a què Casado intenta posar fi servint-se de demagògia.

Al Govern socialista se li pot criticar que la seva estratègia per tornar la normalitat institucional a Catalunya descansi només en el diàleg amb el Govern de Quim Torra, quan hauria de disposar també d’una agenda política que tingués en compte les reivindicacions dels catalans no separatistes. Però és absurd qüestionar que aquest diàleg en matèria d’autogovern s’hagi d’intentar. El PP va encapçalar tímidament una operació semblant el 2017 i sempre va comptar amb el recolzament de PSOE i Cs. A més, dialogar és sempre una obligació. I en aquest cas és imprescindible ni que sigui per carregar-se de raons per si cal tornar a aplicar el 155. Amb la immigració, Casado cau en l’alarmisme i juga a ficar por. Les seves declaracions no són xenòfobes, menys encara quan després acaba demanant un ‘pla Marshall’ per a l’Àfrica, però alimenten el foc de l’extrema dreta antiimmigració. Seria convenient que alguna vegada el PP, estant en el Govern o en l’oposició, tingués sentit d’Estat. Però igual estem demanant la lluna en un cove.