El primer aniversari del 17-A

En ocasions, sembla que el 17 d’agost no va passar res a Barcelona i a Cambrils. L’any que està a punt de complir-se han ocorregut tantes coses, algunes d’anunciades, altres d’impensables en aquells moments, que l’atemptat terrorista a la Rambla sembla que quedi sepultat. La política ho marca tot, i de vegades sembla que l’important d’aquell atemptat va ser que en la manifestació posterior va començar a intuir-se la bretxa institucional del procés que després no faria més que engrandir-se fins a engolir el concepte mateix de “normalitat”.

A la sortida de la Comissió Bilateral el conseller Ernest Maragall va explicar que als dos costats de la taula s’havien establert dos conceptes de normalitat: la del Govern espanyol (negociacions sobre competències, traspassos, finançament, ‘peix al cove as usual’) i la de la Generalitat (repressió, presó, exili, el dret a l’autodeterminació no reconegut a Catalunya). Resulta impossible posar-se d’acord en alguna cosa quan es parteixen de conceptes oposats respecte de què és la normalitat. En la manifestació després de l’atemptat ja vam ser testimonis de la multiplicació de normalitats, no se sabia gaire bé si la multitud es va manifestar en contra el gihadisme, contra la islamofòbia, en solidaritat amb les víctimes, en contra del rei d’Espanya o a favor de la independència de Catalunya.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Normalment, després d’un atemptat traumàtic com els del 17-A s’advoca per tornar junts a la normalitat com a manera col·lectiva de superar la por i el dolor. ¿A quina normalitat? Si no ens posem d’acord en què és el normal, tampoc ho estarem en què no ho és. Per això estem com estem, amb tipus que atropellen creus grogues, feixistes que agredeixen amb impunitat, i uns autoproclamats defensors de la República catalana que acusen de traïció a Esquerra Republicana de Catalunya, cosa que no és viure en una normalitat pròpia, sinó un fenomen paranormal.

En ocasions, sembla que el 17 d’agost no va passar res a Barcelona i a Cambrils. I aquell atemptat va ser molt greu, i podria haver sigut molt pitjor si els terroristes haguessin dut a terme el seu pla A. En aquesta multiplicitat de normalitats podríem fer l’esforç d’aprofitar el primer aniversari per tornar a la realitat. I recordar i honrar els qui no hi són, homenatjar als qui van ser herois, felicitar-nos per haver patit com a societat el terror i no haver caigut als baixos impulsos. Res més, i res menys. Seria el normal.