Els taxis són abelles

Que l’estiu és l’estació de la sorpresa ho entenia quan veia lluny de casa (a Santo Domingo de la Calzada o Astorga o Mondoñedo) un d’aquests cotxes grocs i negres durant el nostre etern viatge entre Barcelona i Galícia. Sempre pensava el mateix: s’ha escapat. I llavors procedia a imaginar de què fugia i quin destí li esperaria aquell agost.

Aquesta mirada infantil veuria en les concentracions del taxi d’aquests dies en tants centres urbans una espècie de ‘remake’ amb taxímetre de Herbie, la pel·lícula de Disney. El més adult hauria de matisar que també tenia alguna cosa de 15-M: la naturalització de la presa de l’espai públic, la reivindicació comuna més enllà d’edats i procedències, la senzillesa d’eslògan davant de les respostes complicades per a una qüestió ben simple en un context complex.

Aquell mocós que pensava que el taxi s’havia escapat i que no podia concebre que un taxista se n’anés de vacances com ell no és tan diferent dels molts que aquests dies no entenen (o no volen entendre) per què aquests professionals van a la vaga. Hi ha tants taxis com taxistes i tants taxistes com persones. Si són incapaços de parlar a aquest conductor del qual veuen el clatell, potser la cultura popular els podria ajudar a captar una cosa tan senzilla. El més famós fins i tot fa poc era un sociòpata insomne, l’heroi accidental de Scorsese, però n’hi ha molts més. Hi ha el Sandino de l’última novel·la de Carlos Zanón, 'Taxi', aquest brillant prodigi de la contradicció punk que fa el taxi tot i que no es considera taxista (perquè resulta que no som el que fem; per començar perquè només poden triar de què treballar uns quants privilegiats). I en breu s’editarà a Espanya 'Un polvo en condiciones’, d’Irvine Welsh, en què un taxista enllaçarà mil aventures urbanes.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La vaga va mostrar berenars en taules plegables al costat d’estàtues de negrers a la Gran Via, taules com les que els nostres pares desplegaven per berenar en les pinedes públiques de Castelldefels altres estius. Grups de taxistes pakistanesos repartint aigua i de musulmans canviant megàfon per alfombra per a la següent pregària. Alguns ballaven tecno i retrunyien des de ràdios i finestres obertes 'hits’ de heavy, himnes hip-hop i cobles estiuenques. Una mostra (rica i lluny del clixé) del que som com a ciutat. I del que som.

Cap es va afegir a aquest pícnic sense les seves raons. Cadascú va perdre el seu jornal i molts van comprometre la seva mensualitat. Només val la pena la gent que quan fa mal a algú es fa mal a si mateixa. Que,com les abelles a l’estiu i els taxis en vaga, i a diferència de les vespes i els inventors de ‘start-ups’ d’economia col·laborativa, quan piquen, s’hi deixen la meitat del cos.