Un PP sacsejat pels corrents

Pablo Casado va repetir ahir això tan estrany que “el PP ha tornat”, quan crèiem que fins fa poc governava Espanya. Després va afirmar que no hi havia corrents interns perquè tots eren companys i que no hi havia hagut negociacions amb Soraya Saénz de Santamaria.

Casado és massa jove per recordar allò que s’atribueix a Konrad Adenauer que en política hi ha “enemics, enemics acèrrims i companys de partit”. Però és absurd negar l’existència de corrents. El PP que ha tingut primàries, ha renunciat per primera vegada des de fa molts anys a l’elecció del líder pel dit del cap, surt del seu congrés sense haver aconseguit un pacte consistent entre els corrents que s’han destapat.

Casado n’hauria tingut prou amb llegir 'El Mundo' d’ahir per assabentar-se que "Soraya voluntàriament o no representa l’esquerra del partit". I la realitat és que Soraya (que no sé si és l’esquerra) va guanyar la votació entre els militants i s’ha negat a integrar-se en la nova direcció, igual com el nucli dur de la seva candidatura, entre ells José Luis Ayllon i Fátima Báñez, amb els que l’equip de Casado va estar negociant tot el dimecres. Negar avui -després de tot el que s’ha vist- que en el PP hi ha corrents només és confirmar-ho. I el primer, el de Soraya, ha optat per quedar-se al marge. Potser perquè pensa que el lideratge de Casado no és sòlid i pot ser temporal. Que si al PP li van malament les pròximes eleccions -municipals o legislatives- tot es pot replantejar. És aviat per afirmar que el PP està dividit, però el cert és que hi ha corrents enfrontats i que el seu president ho nega.

Els seguidors de Cospedal

Pablo Casado sí que ha integrat els seguidors de Cospedal, d’altres, i fins i tot alguns (no gaire representatius) de la llista de Soraya. Era necessari perquè la seva victòria es deu al pacte de la dreta del PP (una mica aznarista) i d’un grup que tenia pressa i exigia un relleu generacional (els casadistes) amb tots els enemics, ofesos i competidors de Soraya (els famosos companys d’Adenauer).

Però ni l’acte a Barcelona (repetició de tòpics) ni la nova direcció indiquen cap 'aggiornamento' sinó mes aviat un pacte mediocre d’uns joves amb alguna nostàlgia. Sona pesat respecte a les promeses (a verificar) del nou PSOE de Sánchez i hi ha certa confusió amb Cs.

Notícies relacionades

Jugar amb foc

Piscines plenes a l’‘Escuela de calor’

Anem a les persones. De García Egea, nou secretari general, només se sap que ha sigut un eficaç cap de campanya. Javier Maroto, el nou número tres, sembla que té més empatia que el seu antecessor. Dolors Montserrat és la quota catalana. I de Cospedal, juntament amb Zoido, nou president del comitè electoral, però és poc coneguda i no té els dots teatrals de Rafael Hernando, veterà portaveu.

L’etapa Casado comença, però no sembla que acostarà el PP (al qual els electors jutgen massa a la dreta) del ciutadà mitjà. I hi ha alguna cosa més. Soraya podia agradar més o menys, però en cap roda de premsa es trobava -com ahir li va passar a Casado- amb perverses preguntes sobre la seva qualificació professional.