El tràiler com a veritat absoluta

¿Ens hem de prendre els tràilers com a veritats absolutes? Porto un temps boja (i entretingudíssima) amb les reaccions als tràilers de les pel·lícules més o menys esperades. La setmana passada va ser formidable en aquest sentit perquè van coincidir en el temps (amb motiu de la seva estrena a la Comic-Con de San Diego) elsd’'Aquaman', 'Glass', '¡Shazam!' i 'Godzilla II: Rey de los monstruos’. No recordo temps millors per a aquests avançaments. I no em refereixo tant a la seva qualitat (és evident que el tràiler ha conegut èpoques molt bones i ha donat peces de gran valor artístic) com a la seva repercussió, al cas insòlit i desorbitat que se’ls fa.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Com tantes coses, la nova febre pel tràiler té el seu costat bo i el seu costat dolent (o no tan bo). El bo: l’expectació, l’atenció, el debat. Com a fan de l’estrena com a esdeveniment m’agrada el rum-rum a internet durant l’espera, el degoteig de comentaris (això sí: polaritzats i extrems) i la conversa (no la discussió acalorada) entorn d’aquests tràilers. També em guanyen les teories que s’activen, l’especulació sobre els seus misteris, les lectures minucioses de les seves imatges a la recerca de pistes sobre les pel·lícules que venen. En aquest sentit, l’anàlisi d’aquests avençaments ha assolit nivells insospitats, fins i tot delirants.

Proliferen els articles que els desglossen a consciència, que exploren les seves referències i que, en alguns casos, semblen estudiar-los com si en comptes d’un avançament es tractés de la pel·lícula sencera. Això últim em porta al costat no tan bo (o directament dolent). És aquesta tendència a prendre-se’ls com a veritats absolutes, a decidir si les pel·lícules són bones o dolentes en funció d’una petita mostra. Sembla que ja està decidit que 'Aquaman' serà un disbarat (tot i que la dirigeixi James Wan, un dels millors directors en actiu) i que 'Godzilla II: Rey de los monstruos’ serà una obra mestra (tot i que hàgim vist poc més de dos minuts d’imatges). En un altre moment això resultaria anecdòtic, però vista l’absurditat i la seriositat amb la qual els estudis es prenen aquestes coses... ¿Aquest soroll podria condicionar el cicle vital i la recepció real d’aquestes pel·lícules?