IDEES

Rebeca, Ferran Adrià i jo, perduts

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp43072724 el prat de llobregat  baix llobregat  25 04 2018 economia po180725171105

zentauroepp43072724 el prat de llobregat baix llobregat 25 04 2018 economia po180725171105 / DANNY CAMINAL

Estic atrapat a l’aeroport d’Astúries. El vol va amb cinc hores de retard. Entre els viatgers hi ha Ferran Adrià i Rebeca ('Duro de pelar'). I ara és quan molta gent afegiria: obro fil. 

Això, que va passar diumenge passat, és totalment cert, tot i que m’agradaria aclarir que el cuiner i la cantant no viatjaven junts. Dies abans havia estat parlant d’avions amb uns col·legues. Hi vaig compartir aquella vegada que vaig volar a Santiago i que, quan el pilot va donar la benvinguda a la capital gallega, vaig mirar per la finestra i el sol espetegava contra les ales. Estrany. Mitja hora després, van admetre que en realitat havíem aterrat a Sevilla. El pilot va tenir els nassos de donar la següent explicació: "Les sigles dels dos aeroports s’assemblen". De vegades és impossible que la veritat sigui versemblant. 

Un pensa què passaria si el desenllaç d’alguns vols fos el de ‘Perdidos’

Notícies relacionades

Un pensa què passaria si el desenllaç d’aquests vols fos el de 'Perdidos’,ja que l’avió de fa uns dies oferiria una gran sèrie o 'reality' de supervivència. Adrià explica en la seva sèrie documental, reestrenada fa un parell de setmanes per Amazon, com va començar a buscar un món propi: va decidir utilitzar productes pròxims (galeres i popets) i a preparar el seu fumet amb aigua de mar Mediterrani. Ho imagino en la nostra sèrie cuinant per al passatge, sopars que acabarien amb Rebeca entonant el 'Duro de pelar' mentre intentéssim trencar cocos per a les postres.

Diumenge ens van donar de sopar i vaig visitar una exposició que hi havia a la terminal: Concurs de dibuix infantil 50 Anys amb Tu. Vaig veure versemblant que ens fessin esperar uns altres 50. Pero ningú va perdre els nervis i Adrià va atendre tan amablement un fan que em vaig plantejar descobrir-li la miraculosa empanada de la meva tia Maruxa, que portava a la bossa. Vaig poder obrir un fil, però vaig obrir un manuscrit que estava rellegint, just per una pàgina que parlava d’un paio perdut en un restaurant de tres estrelles Michelin. Vaig prendre un parell de notes al marge. Quan l’avió va aterrar al Prat, continuava fabulant què hauria fet en una illa perduda. No sé què seria de les meves esperes si no pogués jugar a imaginar finals alternatius per a tot.