Ray Davies a Amèrica

El meu estimat Ray Davies acaba de publicar la segona entrega del seu cicle de cançons titulat ‘Americana’. La primera va sortir l’any passat i la tercera el que ve (i, per cert, després de l’estiu apareixerà una nova edició d’un dels millors discos de la seva banda, els Kinks, ‘The Village Green preservation society’, amb vint temes inèdits des dels anys 60). El primer disc va suposar una gran alegria per als qui ens havíem comprat els seus últims esforços gravats per pura militància, ja que es tractava de discos mediocres o directament mancats d’inspiració, com l’avorridíssim ‘Working man’s Café’.

Com altres ídols de la joventut, un tenia ja situat Ray Davies en la categoria dels clàssics sense res nou a dir fins que em vaig comprar la primera entrega d’Americana, també per militància pop, i em vaig trobar davant d’un disc superb sobre les relacions del músic amb els Estats Units, des de les pel·lícules que veia de nen en els cines del seu barri londinenc, Muswell Hill, fins al tret que li van fotre a Nova Orleans per intentar recuperar la bossa de la seva nòvia, i passant per les gires dels Kinks per Amèrica del Nord.

Elegir als Jayhawks com a grup d’acompanyament va ser tot un encert, ja que la banda de Gary Louris –una joia del gènere conegut com a Americana– era ideal per a les cançons que, conservant una part important de rock i pop, tendien més al folk i fins i tot al country.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La segona entrega de la sèrie, ‘Our country’, és més del mateix, però no em queixo perquè el projecte dona molt de si i perquè a Davies sempre li ha agradat disposar d’espai per explicar-se (pensem en les seves formidables operetes dels anys 70, ‘Preservation’, ‘Soap Opera’ o ‘Schoolboys in disgrace’ o en àlbums conceptuals com ‘Muswell hillbilies’ o, sobretot, ‘Arthur or the decline and fall of the british empire’).

Ray Davies ha aconseguit amb ‘Americana’ una cosa molt difícil d’aconseguir per als de la seva quinta: renovar-se sense deixar de ser ell mateix. Dylan ha hagut de demanar a Sinatra el gran cançoner americà per oferir una nova imatge del seu personatge (i ja n’hi ha prou amb cinc discos, ¿no creus, Bob?). Davies ha optat per escriure noves cançons d’un vell que mira cap enrere sense ira, però sí amb cert fatalisme, com sempre ha sigut habitual en el millor cronista social que ha donat la música pop.