EN CLAU EUROPEA

La UE davant el mirall de la Xina

Mentre Pequín aplica una estratègia coherent a llarg termini, Europa continua dispersa i curtterminista

La insuficient inversió pública deixa els països europeus en desavantatge davant el gegant asiàtic

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp43843433 file   in this thursday  june 14  2018  file photo  a chines180619181427

zentauroepp43843433 file in this thursday june 14 2018 file photo a chines180619181427 / Andy Wong

Després dels atacs a l’ordre internacional del president nord-americà, Donald Trump, la Unió Europea (UE) i la Xina, en una inusual declaració conjunta, es van comprometre el 16 de juliol a enfortir el sistema global. El president de la UE, Donald Tusk, i el primer ministre xinès, Li Keqiang, van fer una crida a “prevenir el caos i el conflicte”, mitjançant la “preservació del lliure comerç” i “del sistema regulatori multilateral” basat en Nacions Unides. Però, per poder emetre aquesta declaració comuna, la UE va acceptar defugir les pràctiques comercials deslleials i depredadores xineses. La cimera va evidenciar el bon resultat de l’estratègia xinesa a llarg termini i les debilitats europees.

Mentre la UE segueix presonera de la seva crisi existencial i de les seves divisions internes, limitant-se a reaccionar als esdeveniments i amb visions curtterministes disperses, fa anys que la Xina aplica de forma minuciosa una estratègia coherent a llarg termini per convertir-se en una superpotència global contra els interessos de la qual no es pugui actuar. Pequín, recolzant-se en un fort sector estatal, està mobilitzant de forma massiva els recursos econòmics, financers, polítics, socials i militars necessaris per aconseguir-ho.

Tot i que la UE anuncia de forma regular grans plans estratègics, la seva eficàcia resulta limitada: d’una banda, a causa de la falta d’ambició, les divergències internes i els insuficients recursos mobilitzats, i, per una altra, a causa de les constriccions autoimposades, com els perjudicis contra les empreses públiques i la planificació econòmica i industrial, les regulacions que premien els interessos a curt termini de les companyies privades per sobre de l’interès públic col·lectiu, la dificultat per vetar la compra d’empreses clau i la restricció dels ajuts a la indústria.

Estratègia global

La nova Xina de Xi Jinping ha deixat enrere les consignes de Deng Xiaoping (“amaga la teva brillantor, mai intentis prendre la iniciativa”), substituint-les per una “estratègia global de seguretat nacional” per protegir els interessos clau en l’interior (salvaguarda del règim polític i del progrés econòmic) i l’exterior (econòmics i geoestratègics).

La nova Xina global, amb una política exterior afirmativa i amb una projecció de poder ambiciosa, és ben visible: un paper creixent a l’ONU, base militar a Djibouti i altres en preparació, exportació d’armament sofisticat com drons, cada vegada més influència política a Àsia, l’Àfrica, Amèrica Llatina i Europa, control de ports clau a Europa (El Pireo, València, Zeebrugge)... Que els ciutadans alemanys, britànics i italians fossin evacuats del Iemen el 2015 per l’Armada Xinesa simbolitza el canvi de papers.

La Nova Ruta de la Seda xinesa, amb l’aportació de més de 100.000 milions d’euros per Pequín per a inversions en infraestructures a Àsia i Europa, és un instrument central per expandir la seva influència, que se suma a l’obtinguda a través de l’Organització de Cooperació de Xangai, l’associació de la Xina amb 16 països d’Europa central i oriental (16 +1), la participació de la Xina en el Fons Europeu per a Inversions Estratègiques (Pla Juncker) i la compra d’empreses per tot Europa. Aquesta influència política ja es deixa sentir a la UE, per exemple, amb el veto de Grècia el juny del 2017 a una declaració crítica sobre els drets humans a la Xina i el veto d’Hongria i Grècia el 2016 a una crítica a Pequín pel conflicte del Mar de la Xina Meridional.

Finançament alternatiu

Notícies relacionades

El baix nivell d’inversió pública a Europa a causa de la política d’austeritat ha facilitat que la Xina aparegui com a font de finançament alternatiu als Balcans i a la mateixa UE, tot i que això genera una dependència de Pequín. Un estudi de McKinsey va revelar que la Xina inverteix anualment en infraestructures al seu país el doble que la UE i Estats Units junts, malgrat que el PIB conjunt de tots dos triplica el de la Xina. La dispersió i fragmentació dels fons i plans d’inversió europeus també en debiliten la visibilitat i eficàcia política en benefici de la Xina.

Un exemple recent de la debilitat de la UE en àrees clau comparat amb el model xinès és el pla de la Comissió Europea per impulsar el desenvolupament de la intel·ligència artificial. El pla europeu, molt genèric, preveu una inversió pública de 1.500 milions (2018-2020), que s’espera complementar amb 2.500 milions privats. El pla xinès, al contrari, preveu invertir desenes de milers de milions, una llista d’objectius precisos i polítiques concretes per aconseguir-los, així com incentius per atraure especialistes estrangers i crear empreses innovadores. Només la ciutat de Tianjin planeja mobilitzar un fons de 13.000 milions, una xifra que supera la prevista per a tota la UE.