L'estiu dels bingos

Aquests dies, veient com la gent boqueja pel carrer de tanta calor, com peixos fora de l’aigua, he recordat un estiu de fa gairebé 20 anys a qual anomeno l’‘estiu dels bingos’. És curiós com sovint tendim a resumir en una frase tot el que va passar en un lapse de temps més llarg, suposo que per recordar-ho millor o fins i tot per donar-li una pàtina de transcendència. L’estiu de la invasió de mosquits. L’estiu del cotxe nou. L’estiu del viatge a la Polinèsia. L’estiu dels bingos va ser especialment saharià i, com que a casa no s’hi podia estar, intentava passar les tardes de canícula en algun lloc que tingués aire condicionat. Anava a les biblioteques a llegir, o a la filmoteca, però un dia també vaig descobrir la frescor acollidora dels bingos de Barcelona.

La primera vegada hi vaig entrar, diguem que per curiositat. Era una època en què els jocs d’atzar estaven més presents que avui dia, o potser més a la vista de tothom i menys privats, i el bingo em va rebre amb tota la simpatia d’un joc inofensiu. Vaig elegir un bingo cèntric i popular, a la Gran Via, i a l’entrar l’aire condicionat em va sorprendre amb la força de l’alè gelat del Ieti (no tant com en algunes botigues del passeig de Gràcia, però gairebé) . Aquella primera vegada vaig comprar un cartró per jugar, o per dissimular que jugava, i em vaig asseure en una taula distant. Em fixava en la gent, una majoria de jubilats, i els veia marcar els números al cartró amb un aire seriós i concentrat, com si passessin el rosari, però també amb un entusiasme infantil, de nens de colònies.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquell estiu em vaig refrescar en diversos bingos i tots eren més o menys iguals, amb les seves peculiaritats. En un bingo del carrer de Còrsega hi anaven a passar l’estona els vidus i divorciats, homes i dones, que després es trobaven, per ballar i coquetejar a l’Imperator. Prenien un conyac, o el primer cubata de Gordon’s, i jo m’imaginava que cantar bingo era per a ells tota una premonició.

Fa anys que no he entrat en un bingo, però m’imagino que no hauran canviat gaire. Segur que encara hi ha qui canta línia, o bingo, amb una veu potent de fanfarró, però també qui ho anuncia tímidament, com si li fes vergonya o no es cregués que un pot tenir tanta sort. Ara, 20 anys després, és probable que em semblessin un lloc depriment, una espècie d’illot urbà on embarranquen els solitaris, els somiadors d’ambicions modestes i els que flirtegen amb la ludopatia. M’adono que avui dia, si hagués de buscar un lloc on estar fresquet a Barcelona, tindria més alternatives, començant pels bars dels hotels i els Starbucks i els cafès tipus Fornet. En canvi, si un busca un lloc públic sense turistes, és probable que el bingo continuï sent una bona solució.