Mirar

No hi ha cap somni més cobejat per un novel·lista que viure tota l’eternitat en una habitació insonoritzada, amb tots els estris a punt i amb tot el temps del món per escriure. O potser no hi ha un malson pitjor. És el que li passa Eurídice, la companya d’Orfeu, que prefereix romandre a les profunditats fosques de l’Hades abans que tornar a la vida, sotmesa al cantant que està convençut de manejar la noia al seu aire gairebé com un imperatiu moral que amaga un egoisme indicible. Això passa en el muntatge que Katie Mitchell va presentar la setmana passada al Grec, a partir de la versió en què Elfriede Jelinek revisita el mite clàssic: Orfeu vol rescatar Eurídice de la mort i la recupera gràcies als seus cants, però sap que no la podrà mirar mentre recorri els soterranis del més enllà; si ho fa, Eurídice es convertirà en una ombra i tornarà als inferns.

Aquí, no obstant, parla ella, que decideix ser una ombra abans que un cos sotmès. Ho fa, com diria Vinyoli, anant "pel sender de les paraules cap a la casa del silenci". Allà on ningú t’estima i tu no estimes ningú, conscient de la mateixa enteresa, de la determinació insubornable. Carner té un poema que descriu aquest combat de mirades. Diu un núvol: "Soc de qui em vegi. Mira’m, i no em veuràs mai més". El que desitgem i pensem tenir, i posseïm quan mirem, de cop s’esvaeix, com tot, justament quan mirem. De la immediatesa de la mirada a l’evanescència del record.