LA CLAU
El comitè central del patriarcat
El poder patriarcal es resisteix al seu ocàs i recorre a un ampli arsenal repressiu: des de la violència masclista fins a la ridiculització rància i estúpida del moviment feminista
Això va de dones i d’homes. I de poder. I també de repressió. I d’estupidesa.
Filòsofs, sociòlegs, historiadors, psicòlegs i lingüistes polemitzen des de les albors de la civilització sobre la noció de poder. D’Aristòtil a Weber, de Maquiavel a Gramsci, de Nietzsche a Foucault, els pensadors van cisellant i categoritzant el concepte, sovint amb arestes contraposades o directament contradictòries.
Ja sigui concebut com a domini jeràrquic, força autoritària, cultura hegemònica, jou persuasiu o sistema de relació de forces, el poder presenta una característica inherent: una resistència extrema a desaparèixer, a ser doblegat i substituït per un altre domini, una altra força, una altra cultura o un altre sistema.
No hi ha poder que no rebutgi i s’oposi al seu propi ocàs. Aquesta oposició pot manifestar-se de maneres molt diferents, no necessàriament excloents entre elles. La resistència del poder a sucumbir pot prendre forma de persuasió o d’adaptació evolutiva. Però amb gran freqüència es presenta amb el rostre esgarrifós de la repressió: ridiculització, humiliació, estigmatització, marginació o eliminació del dissident.
En el XXI, la igualtat plena
Domini, cultura o sistema difús de poder, el patriarcat se sent amenaçat. Seriosament amenaçat, jutjant per la intensitat de la seva reacció repressiva. En el segle XX, la dona va conquistar l’espai públic en les societats industrialitzades occidentals, fins aleshores vedat exclusiu de l’home. I en el XXI, exigeix i es disposa a aconseguir la igualtat plena en aquest espai.
Notícies relacionadesNo hi ha un comitè central del patriarcat que fixi la doctrina i planifiqui i ordeni accions per frenar l’amenaça que plana sobre el seu poder mil·lenari. La reacció és individual i, a falta de comitè central, busca legitimació i obté empara en el mandat d’una cultura social decadent però històricament hegemònica.
En l’ampli arsenal d’opcions repressives d’aquest domini crepuscular figuren des de la violència masclista fins a les burles ràncies sobre el moviment feminista. I també la ridiculització estúpida dels temors de les dones, tan ancestrals com el poder que els desencadena.
