Catalunya esquartera el PP i proscriu Rajoy

La nit del dia 21 de desembre de l’any passat el PP va aconseguir a Catalunya 185.670 vots i quatre escons. Va ser un resultat catastròficresultat catastròfic. No obstant, Mariano Rajoy no va fer res. Es va limitar a instigar un matusser atac contra Ciutadans, que va guanyar els comicis amb 1.109.732 sufragis i 36 escons. El resultat electoral en un procés convocat per ell a l’empara de l’article 155 de la Constitució va ser així un doble daltabaix. Però la desfeta electoral tenia una significació que el llavors president del Govern no va saber desentranyar. Implicava l’ensorrament de l’anomenada operació diàleg que havia encomanat a  Soraya Sáenz de Santamaría i anticipava que la seva presidència se situava en l’aler al transparentar-se la seva debilitat i la del seu partit a l’estratègica Catalunya.

Rajoy es va confondre en el maneig de la crisi catalana des del primer minut. Va anar per darrere dels esdeveniments, agreujant-la, i no va voler assumir la part de conflicte polític –i no només judicial– que comportava. En línia amb el seu indecorós comportament mentre es debatia la seva censura en el CongréscensuraCongrés i la seva fugida posterior de la presidència del PP (que el converteix en un proscrit), el polític gallec va repartir joc quedant-se al marge de la melé. D’una banda, va utilitzar la via del recurs al Tribunal Constitucional i, de l’altra, va fer servir a fons la Fiscalia.

I va fer encara una cosa pitjor: va obligar el Rei a oferir un relat per a l’Estat que la presidència del Govern mai no va arribar a elaborar. De la seva pèssima gestió se n’està ressentint el TC (que, per fortuna, manté la seva unanimitat sobre els recursos del procés sobiranista), la Sala Segona del Tribunal Suprem, que es va llançar a l’esquena les omissions de la Moncloa fins més enllà d’on la prudència aconsellava (vegeu la situació creada amb la fallida euroordreeuroordre contra Carles Puigdemont a Alemanya, i abans, a Bèlgica), la Corona i, al final, el seu propi partit que, com el Govern, observava en silenci els errors presidencials i els successius i persistents fracassos de la vicepresidenta.

La primera de les sentències del 'cas Gürtel', coneguda el 24 de maig passat, va ser el detonador de la moció de censura que va aprofitar Pedro Sánchez, inicialment no per enderrocar el Govern, sinó per cobrar-se el cap polític de Rajoy. La corrupció popular havia tingut ja episodis gravíssims i es donava per fet que el PP seria condemnat com a partícip a títol lucratiu dels delictes d’una organització que operava fraudulentament amb els comptes de la formació. I el pitjor (els 'papers de Bárcenas') encara està per decidir.

Però el teló de fons de la política espanyola des de fa anys, no és la corrupció –que també n’hi ha en el PSOE i que ha causat estralls en partits catalans–, sinó la crisi constitucional a Catalunya. I és per això pel que Sánchez es converteix en president: els 17 escons independentistes en el Congrés van valorar l’oportunitat de buscar una sortida al fracàs del procés, però també per ajustar comptes amb Rajoy i el PP, aconseguint, a més, que el nou Govern en depengui.

El que ara està passant en el PP no és res més que una baixamar que deixa sobre la sorra molla les restes del naufragi d’unes polítiques confoses que, a més, no van concitar el consens intern. Rajoy –que ha desertat d’una manera gens respectable– va deixar que els corrents adversaris en l’Executiu i en el partit confrontessin mentre no formessin sarau en els mitjans de comunicació i va tunejar amb silencis i col·loquialismes la crisi d’identitat d’una formació que amb ell al capdavant i amb la col·laboració dels anomenats 'sorayes' va metamorfosar ideologia per burocràcia i gestió política per administrativa.

De cartró pedra

Notícies relacionades

El PP votarà amb sobres i cabines i s'oblida de mica en mica de la gavina

El Suprem tem que acceptar l'entrega de Puigdemont li permeti ser president

Per això, les primàries del PP són de xoc intern entre els que persisteixen en la continuació del rajoyisme a través de l’exvicepresidenta i els que volen un tall generacional, de duresa ideològica i de nova imatge. I que esmeni la política catalana de Rajoy, oposi resistència a Ciutadans i recuperi de la depressió a un electorat i a una militància que ha descobert que el PP era de cartró pedra: els líders (José María Aznar primer i Rajoy després) han fugit; els 860.000 afiliats no existeixen; només van votar en la primera volta del 'càsting' popular 58.000 membres del partit i, al final, tot s’haurà de resoldre a través de les paperetes d’una escola de murris compromissaris. És tan dura la confrontació que s’ha eludit el debat públic entre els candidats.

¿Quin està sent l’argument per donar volum a la confrontació interna? Catalunya. No la corrupció intolerable, no les polítiques fiscals erràtiques de Cristóbal Montoro (en l’òrbita de Sáenz de Santamaría), no els pactes exorbitants amb el PNB, ni tampoc l’aluminosi del mateix partit. El que es discuteix és si el 155 es va aplicar en el seu moment, el que es discuteix és l’operació diàleg, el que es discuteix és per què els serveis d’intel·ligència no van descobrir les urnes del’1-O, el que es discuteix és la raó per la qual aquella jornada es va manejar amb tanta malaptesa. El que es discuteix, en definitiva, és com sota una dreta, primer amb majoria absoluta i després en el Govern però amb l’assistència del PSOE i Ciutadans, s’ha produït a Espanya la pitjor crisi constitucional. El que es discuteix, en definitiva, és com el PP ha pogut caure tan baix absorbit per tantes i tantes falsedats i incompetències.