No és només el ducat de Franco

"Es mana expedir, sense perjudici de tercer de millor dret, Reial Carta de Successió en el títol de Duc de Franco, amb Grandesa d’Espanya, a favor de la senyora María del Carmen Martínez-Bordiú Franco". Fa uns dies, esmorzàvem amb aquesta confirmació al BOE. Carmen Martínez-Bordiú ja era duquessa de Franco. L’exministre de Justícia Rafael Catalá va firmar la successió el mateix dia de la moció de censura que va fer fora el Partit Popular del Govern.

Llegir un text com el del BOE fa la sensació d’estar en una altra època, però aquí estem parlant del ducat de Franco en ple 2018. Just en el moment en què s’obre de nou el tema del Valle de los Caídos, el BOE ens recorda que el ‘Generalísimo’ perviu. Els tentacles que la dictadura va estendre han seguit tots aquests anys movent-se sota la normalitat d’una part de l’Estat i dels seus ciutadans.

Hereus franquistes, 43 anys després

Potser la dimensió del tema s’entén quan s’assumeix que això no és un sol cas. No és només Carmen Martínez-Bordiú. Parlem que després de 40 anys de democràcia, cognoms que haurien de ser repudiats de la història reben glòria. Parlem que després de 40 anys de democràcia es continua honrant per part de l’Estat, amb títols nobiliaris, una trentena d’hereus franquistes. Hereus com: duc Primo de Rivera, comte de l’Alcàsser de Toledo, marquès Queipo de Llano, marquès d’Alborán, duc Calvo Sotelo i duc de Carrero Blanco. També convé destacar que Pilar Primo de Rivera va ser nomenada comtessa del Castell de la Mota pel seu paper en la Secció Femenina. Sí, la mateixa Secció de la qual és necessari fer memòria històrica per comprendre el paper que les nostres àvies o mares van haver d’assumir, marcat per un discurs nacionalcatòlic, on la dona només era vista com a mestressa i serventa de la llar. On la dona que no estava casada i que no era mare, era assenyalada. D’aquella pols venen aquests fangs.

Aquests títols procedeixen, com no podia ser d’una altra manera, d’una ordre franquista. Fins a l’arribada de Franco aquesta decisió només podia ser emesa per reis. Amb l’arribada de la Segona República, només un mes i mig després (el 2 de juny de 1931), Alcalá-Zamora indicava al BOE que el nou règim democràtic era "incompatible, per la seva absència, amb la pràctica, tant de concessió de títols i mercès de caràcter nobiliari, reminiscència de passades diferenciacions de classes socials." I va establir que no es concediria des de llavors cap títol ni distinció de caràcter nobiliari, i que els anteriors no portarien cap dret ni privilegi. Per si quedava lloc a dubtes, aquesta decisió va tornar a deixar-se clara a la Constitució de la Segona República, al seu article 25.

Però va arribar el cop d’Estat franquista i el ‘Generalísimo’, quan va acabar la guerra civil, es va sentir en deute amb els seus aliats. Així que, el 1947, va activar la llei de successió i la seva capacitat d’atorgar títols nobiliaris als seus, començant pel ducat Primo de Rivera, José Calvo Sotelo i els generals Mola i Moscardó. Com a "agraïment" als èxits aconseguits en honor a la pàtria durant la "croada".

Va arribar la Transició i vam llegir al BOE del 27 de novembre de 1975 com es va concedir el títol de duquessa de Franco a Carmen Franco Polo, com a senyal de "la meva Reial estima" i "en consideració a les excepcionals circumstàncies i mereixements que en ella es presenten". Qui expressa aquestes paraules d’afecte es pot llegir a la firma: "Joan Carles I". Després, cadascun dels governs democràtics, entre el PP i el PSOE, han firmat les successions dels títols nobiliaris... i fins avui. Això passa aquí, a diferència d’altres democràcies on no es rendeixen favors a dictadors, igual que no hi ha ducats per a Hitler o Pinochet.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Parlem que fa 43 anys que debatem sobre elValle de los Caídos, dels empresaris protegits per Franco, que quan es retiren noms franquistes dels carrers hi ha polèmica, que els assassinats pel franquisme segueixen a les cunetes, que es toleren fundacions en honor del Generalísimo o que arrosseguem títols nobiliaris a dit d’un dictador. Parlem que fa 43 anys que som en una democràcia que encara ret honors a colpistes, criminals de guerra i violadors dels drets humans. A ells o en representació als seus descendents.

Parlem que no és només cosa d’un ducat, sinó de molts més. La dimensió és més gran. Parlem que Franco i el seu llegat continua viu a Espanya. En democràcia. En ple segle XXI.