¿Un genet solitari?

La premsa editada a Madrid i a Barcelona –de paper o digital– ha llegit de manera contraposada la resolució de la justícia alemanya sobre l’extradició  de Carles Puigdemont. Necessitarem uns dies per saber si aquesta lectura correspon a dues opinions públiques diferents o diferenciades. En l’epicentre del debat hi ha la figura del jutge Pablo Llarena, convertit en aquesta causa en una estrella mediàtica que parla –massa en opinió d’alguns juristes– a través de les seves interlocutòries. Els que el van conèixer quan va estar destinat a Barcelona defensen per tots els mitjans la seva professionalitat, fins i tot uns quants que llueixen el llaç groc. D’altres consideren que la majoria de les seves actuacions les realitza al dictat del president de la Sala Penal, que resol els recursos contra les seves decisions, el magistrat Manuel Marchena, canari educat al Sàhara i membre destacat de la fiscalia en temps de Jesús Cardenal, nomenat per Aznar. Marchena va estar en el tribunal que va condemnar Baltasar Garzón i va ascendir en una disputada votació en què va rebre el recolzament de la vocal del CGPJ a qui l’antiga CiU, ara PDECat, va ajudar a prosperar. En aquest context, es pot recordar que l’actual ministra de Justícia, de qui depèn la Fiscalia General de l’Estat, se la considera afí a Garzón. 

En aquest escenari judicial es desenvolupa una trama d’alt voltatge jurídic que desconcerta les respectives opinions públiques. El Govern de Junts per Catalunya va prometre una independència indolora que va resultar ser amarga perquè només va poder avançar per la drecera de la desobediència, amb insuficient recolzament social i escàs ressò internacional. El Govern del PP va oferir un plat de venjança freda en formad’inhabilitació exprés dels líders de l’1-O. Una ruta transitable només des de la drecera de l’acusació de rebel·lió. La situació cada dia que passa és més asfixiant. La distensió entre Sánchez i Torra costa d’escalar. Alemanya ha posat una pista d’aterratge que a ningú li agrada en excés: renunciar a la rebel·lió per a tots els encausats, portar Puigdemont per malversació, deixar-los a tots en llibertat provisional fins al judici i guanyar temps per a la política. ¿Deixarà sol Marchena a Llarena amb el que s’ha fet fins aquí? Aquesta és la clau.