Els colors que viuen amb nosaltres

Fa pocs dies una amiga em va dir: "Et queda bé, aquest color". Em vaig mirar la camisa, inconscient de quina m’havia posat aquell matí. Llavors em vaig adonar que es tractava d’una camisa que es podria qualificar de color beix, potser una mica clar, potser una mica gris.

El món dels colors no em sembla fàcilment definible, el trobo un punt caòtic, si es va més enllà d’un vermell molt rotund, d’un blau-blau. I, naturalment, abandono les possibilitats de matisar. Els matisos són per ells mateixos indescriptibles, necessitem una sèrie de comparacions amb d’altres. Els venedors de peces em parlen d’un vermell més aviat sang, d’un blau marí, un blau cel, un groc taronja... Hem acceptat els noms per aproximació. Fins i tot el blanc i el negre tenen els seus matisos.

Un text que parla de la nova temporada de la moda pot mostrar uns llavis intensament vermells, poderosos, enèrgics, vibrants. Un 'rouge' que s’imposarà en una escena teatral o a Hollywood. Un clàssic va escriure que el vermell és un color que s’aferra, una vigorosa manera de dir que atreu, que sedueix.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

No sé si les noies i les dones d’avui identifiquen el vermell com un color que atrapa, que sedueix. La meva impressió –simplement observant al carrer– és que el vermell és un color que atreu i que pot seduir. El vermell presideix els colors, i aquella simbologia antiga ha cedit el pas a una notable llibertat del vestuari. Aquella simbologia antiga s’ha difuminat.

Però és necessari ser prudents. Penso que el bon vestuari ha de tenir algun toc de carícia. Penso que és més agradable un vestuari acariciable que un vestuari impositiu, si és que es tracta de connectar. Totes les modes dels colors es poden interpretar. Però n’hi ha un que no depèn de gustos privats. Hi ha un vermell que és amic de tots. El vermell de la Creu Roja.