Anàlisi

Ja no s'escolta la samba

L'eliminació del Brasil fa encara més evident que aquest és un Mundial sense música

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp44179887 kazan  russian federation   06 07 2018   fernandinho of braz180707142313

zentauroepp44179887 kazan russian federation 06 07 2018 fernandinho of braz180707142313 / WALLACE WOON

De matinada, sense poder dormir per la calor, faig zàping al televisor i em paro al canal Barça TV. Fan un Reial Madrid-FC Barcelona de la temporada passada, i, llavors quan veig una triangulació de Messi, Iniesta i Busquets, o la fam de gol que mou Benzema i Cristiano Ronaldo, me n’adono: qualsevol d’aquests dos equips –i segur que alguns més– podria guanyar aquest Mundial segur.

L’emoció que envolta un campionat del món, el color de les aficions i l’exotisme de barrejar cultures diferents, el suspens de veure qui serà el nou campió... Tot això ha aconseguit disfressar unMundial d’una qualitat futbolística discreta –fins ara– i els aficionats el seguim amb un entusiasme que no es correspon amb el joc, sempre un esglaó per sota del que veiem normalment en els nostres clubs, a les nostres lligues.

La majoria dels partits s’han decidit per accions individuals de grans jugadors i per encerts o errors dels porters

La realitat és que estem en semifinals i de moment no hem vist cap joc d’equip que sigui tan fulgurant com per quedar-se en la nostra memòria. Esclats, sí, alguns. De Bèlgica contra el Japó, de Croàcia contra l’Argentina, de Mèxic contra Alemanya, de Colòmbia contra Polònia. Per falta de més material, elogiàvem el treball d’Islàndia, o la frescor del Senegal, però el cert és que la majoria de partits s’han resolt gràcies a accions individuals de grans jugadors –Coutinho, Mbappé, Lozano, Cavani– i als encerts i errors colossals dels porters. No deixa de ser un símptoma que els equips hagin destacat per les seves bones defenses i la seva posició en el camp, com l’Uruguai o Suècia, però ¿qui recorda després la forma d’un laberint?

Una química memorable

L’eliminació del Brasil, l’últim equip sud-americà en resistir, ha convertit el Mundial en una Eurocopa. És un mèrit inútil que quedi eliminada en el millor partit del Mundial, contra una Bèlgica que divendres va aconseguir amb De Bruyne, Hazard i Lukaku una química memorable. Però potser la millor manera de resumir la trajectòria del Brasil és que no hem sentit la samba en cap moment. De fet, aquest ha estat fins ara un Mundial sense música, malgrat els passos de cúmbia de Yerri Mina després de cada un dels seus gols.

Notícies relacionades

El Brasil ha lligat alguns compassos de bona música, sempre pendent dels encerts i els excessos teatrals de Neymar, també de la seva lesió recent, però fa l’efecte que la Pentacampiona és presonera d’una idea faltada de ritme. Les preferències de Tite, que des del principi van buscar un equilibri entre múscul i talent, a l’hora de la veritat es van veure més aviat rígides. En la premsa brasilera, per exemple, es criticava el favor a Gabriel Jesús per sobre de Firmino, més experimentat.

Mentre la resta del món continua recordant aquest Brasil eliminat d’Espanya 82, guanyador moral i amb aquest joc de samba gràcil i endimoniat delsSòcrates, Zico, Falcao, al Brasil actual prefereixen entregar-se a la memòria dels triomfs del 1994 i el 2002, on jugadors com Ronaldinho, Romário o Ronaldo van brillar perquè darrere hi havia Dunga, Mauro Silva o Edmilson cobrint-los l’esquena. Per ballar la samba, diuen els experts, abans cal portar el ritme al cos, un instint que neix de la mateixa terra. Potser Rússia quedava massa lluny.