Guerra nova en el vell PP

En un mes privat del poder, el PP ha après més de transparència, pluralitat i democràcia interna que en tota la seva història. Els qui presumien de fregar els 900.000 afiliats han hagut d’admetre que només 66.000 estan al corrent de pagament. Els qui es burlaven de les baralles en altres partits i de les primàries alienes caminen ara a bufetades i voten en urnes de cartró. Els quadros del partit, amb excepcions, han passat d’obeir les ordres del cap a no saber qui mana. Benvinguts, a la fi, al segle XXI.

Als dirigents del PP encara els queden gripaus per empassar-se. Com el de la primacia per governar de la llista més votada, que Pablo Casado i María Dolores de Cospedal vindicaven per denigrar les “coalicions de perdedors” de l’esquerra, així fos a Madrid, a Castella-la Manxa o en la moció de censura que va ajudar a pujar a Pedro Sánchez a la Moncloa.

Ara, Casado, el segon aspirant més votat, negocia amb Cospedal (tercera) per desbancar la primera, Soraya Sáenz de SantamaríaSoraya Sáenz de Santamaría. Si aquesta pinça prospera –amb permís de l’incombustible Javier Arenas–, els populars s’hauran d’inventar una altra cantarella de cara a les pròximes municipals i autonòmiques.

Notícies relacionades

Santamaría i Casado disputaran la batalla final per succeir Rajoy

Plorar de pena

En vista de la “segona volta” de les primàries, un despropòsit pel qual 3.000 delegats poden revertir la decisió de 58.000 afiliats, la proverbial aversió que es professen Santamaría i Cospedal apunta com a la gran aliada de les ambicions de Casado. Qui, a compte del dictamen judicial sobre el seu sospitós expedient acadèmic, si s’alcés amb la candidatura a la Moncloa afrontarà davant de Sánchez un greu dèficit de legitimitat: si el líder socialista va consolidar el seu lideratge en el recolzament de les bases davant l’‘aparell’, el popular ho haurà fet als despatxos i desatenent la veu de la militància. 

D’ESQUENA AL CENTRE

Per la seva novetat, aquesta guerra sense treva li hauria de servir al PP per regenerar-se i expiar els seus vells pecats. Però les esbandides inconfessables, recents o imminents, indiquen que sota el maquillatge taronja es manté el conservadorisme de sempre, més preocupat per repel·lir l’opa de Ciutadans a la seva dreta que per congraciar-se amb el vot de centre.