Un cafè trist

El més exasperant de la cimera europea van ser les declaracions de Donald Tusk després de les més de 13 hores de reunions per aconseguir un document de conclusions que no és tan vague i genèric com sempre, sinó que, aquesta vegada, és més concret i específic que mai perquè certifica, de manera oficial, el gir del continent cap a la fortificació. Tens la sensació, després de cada una d’aquestes cimeres, que tot penja d’un fil i que els acords, presos sempre de matinada (aquesta vegada, a les 4.34 h) es firmen 'in extremis’, amb presses per maquillar una unitat fràgil i trencadissa. Les intencions comunes continuen sent genèriques i vagues quant a establir obligacions i, en canvi, són específiques i concretes respecte a les prohibicions dels rescats, de l’acollida. Europa perd la dignitat de matinada i després arriba Tusk i diu: "Encara és massa aviat per parlar d’èxit. La part més fàcil és aconseguir un acord: la difícil serà aplicar-lo".

Que no pateixi, el president, l’aplicaran. L’extrema dreta austríaca, ara en la presidència rotatòria de la Unió, se n’encarregarà. I serà un èxit, per descomptat. I hi haurà més acords amb el magma libi i campaments amb reixes i més morts al Mediterrani. I Europa continuarà sent el cafè atapeït de gent i paraules, que deia Steiner, on s’escriu poesia i es conspira. Un cafè amb teranyines a les làmpades del sostre, taules que ballen i vidres entelats.