Tan tranquils

Han passat uns dies des que l’Audiència de Navarra va deixar en llibertat els cinc membres de 'La manada'. Han arribat a casa seva, tan tranquils, i han muntat una festa. Quan s’obria la porta de la vivenda del ‘Prenda’, tot eren mostres d’eufòria i crits de celebració a l’interior. Fora, les càmeres de televisió estaven pendents de qualsevol moviment: amics, coneguts, familiars que anaven a comprovar en persona com funciona la justícia espanyola. Després, declaracions a la premsa. Uns dels veïns fins i tot va dir que qui hauria de ser a la presó és la noia violada, perquè s’ho va inventar. Qualsevol dia, un d’aquests cinc bastards, un dels mocosos, fatus i altius, anirà a un plató a defensar la seva versió dels fets o participarà en un programa d’aquests en què unes quantes persones se’n van a una illa deserta.

Han passat dies, però la indignació es manté i crema com un ferro candent davant de tanta insensatesa. L’argument que justifica la no-reiteració de la seva conducta és demencial. No ho tornaran a fer perquè són massa coneguts, perquè que la societat els rebutja i perquè no podran portar una vida normal. És exactament el mateix que podrien haver dit de Charles Manson oMark David Chapman. És a dir: la ràbia cap aquests individus els ha acabat alliberant. ¿Això vol dir que si no sabéssim quina cara tenen i no haguéssim protestat, ara encara estarien a la presó? Dic ‘demencial’, però quedo curt.