La vida és el que ens mou

No sabem –ningú no ho sap– quin moment va ser el primer de la seva existència conscient. Seria una consciència molt vaga, és clar. Hi ha gent que diu: "Encara recordo la primera vegada que vaig caminar aguantant-me jo sol". No crec en aquest tipus de records, no crec que siguin reals. Jo no recordaria la primera vegada, ni la segona ni la tercera, que la meva mare em va donar un biberó. Veig l’escena perquè el meu pare va fer una fotografia d’aquest esdeveniment familiar. Havia de passar temps abans que aprengués a captar.

No tenim consciència del nostre naixement, però en canvi la tenim de la nostra progressiva claudicació enfront de la mort. Al llarg de la vida fem una llarga collita d’opcions i definicions. La definició de vida m’ha sorprès molt. És aquesta: "El que es mou". Sí, al llarg de la vida ens movem, impulsats per l’alegria i la tristesa, per l’ambició i per la conformitat. No estic segur d’escriure bé, però em sembla una expressió italiana: Eppur si muove. Sempre ho he interpretat així: "¡de tota manera, es mou!".

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Sí, el plaer i el dolor es mouen alternativament entre nosaltres. Els autors teatrals, els novel·listes, els cineastes i els cantants tenen sovint aquesta voluntat de provocar emocions.

No soc lingüista, però m’atreveixo a dir que el concepte emoció pot estar vinculat a la idea de emociómoure. Alguna cosa es mou en nosaltres quan ens emocionem. Hi ha qui es mostra rarament emocionat en unes circumstàncies que provoquen, en altres persones, una certa commoció. Recordo que quan vaig anar a caminar pel Pallars vaig veure un enterrament singular. Darrere dels parents, unes ploramorts professionals acompanyaven el festeig del difunt.