Preus baixos

Era tan feliç. Per fi, després de molts anys de guanyar-se malament la vida com a assistenta aquí i allà, havia aconseguit una ocupació a jornada completa amb la seva nòmina i, sobretot, cotitzant. En el curset va aprendre a manejar la caixa (la part més difícil i estressant, tancar la jornada sense que et falti ni et sobre un cèntim i sense provocar cues amb la teva malaptesa) i aviat es va incorporar a un supermercat. Que contenta que estava. Cada tarda es dirigia al seu lloc de treball plena de satisfacció i benestar. Tot era agraïment cap als qui havien ofert una oportunitat a una dona de més de 50 anys, amb estudis bàsics i cap capacitació especial demostrable: algú que té gairebé impossible accedir al mercat laboral.

Li agradava posar-se l’uniforme, reposar articles als prestatges, estar atenta a la caducitat dels productes peribles, ordenar. Els companys eren amables. Per primera vegada en la seva vida ¡feia plans! Ara sí que podria renovar la rentadora. L’arribada de l’estiu no seria com sempre una catàstrofe. No hauria de fer malabars per estirar els seus magres estalvis i subsistir fins al setembre perquè els seus clients se n’anaven de vacances i no la trucaven per netejar les seves cases. Dignitat. Era el terme que li passava pel cap. Se sentia digna, part de la societat. De sobte tenia més interès per tot el que passava al seu voltant, des de les notícies en el telenotícies fins a l’activitat del seu barri. Tenir una feina era formar-ne part. S’havien acabat els llargs anys d’exclusió.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En això anava pensant quan dijous a l’arribar al súper l’encarregada li va entregar una carta: "Poso en el seu coneixement que amb data xxx finalitza el contracte subscrit entre vostè i aquesta empresa. Sense que calgui afegir-hi res més la saluda..." El cop va ser tan gran que no va ser capaç ni de plorar. ¿Què he fet malament? Es preguntava. "Res –va contestar la companya– si les vendes no acompanyen, acomiaden els que heu entrat últims".

No hi ha cap altra fórmula per mantenir els preus baixos: si els consumidors volem continuar comprant barat, algú ha de pagar la diferència. Per desgràcia, els treballadors.