L'hora dels il·luminats

Hi deu haver algú que cregui que ens hauríem d’oblidar ja de Messi, però res no passa perquè sí, i menys durant un Mundial. Ahir vaig obrir el meu correu electrònic i allà el tenia: un missatge enigmàtic em convidava a formar part de l’elit global de l’imperi dels Illuminati. “Et portarem fins al cim i et protegirem físicament i espiritualment”, deia el text sense autor, abans de demanar-me diners. El més lògic hauria estat creure que es tractava d’un correu amb trampa, un ‘spam’, i esborrar-lo de seguida, però llavors em vaig adonar que fa dos dies em vaig convertir realment en un il·luminat. Sí, jo soc d’aquests que continuen creient cegament, absurdament, en la classificació de l’Argentina per a la següent fase.

Ara mateix es necessita una bona dosi de fe i fantasia per imaginar que la victòria contra Nigèria és possible. En els últims dies, centenars d’analistes de tot el món han disseccionat –de vegades al límit del mal físic– els errors de Sampaoli i els seus jugadors, i en especial s’ha comentat l’apatia dolorosa de Leo Messi contra Croàcia. Em temo que tot va ser en va, un pur psicodrama. Això sense explicar que cap altra selecció del món té un Maradona a la grada exercint de jutge ‘hooligan’. Quan Alemanya perd davant de Mèxic, la televisió no ens enfocaMatthäus fumant un cigar amb gest perdonavides, i quan el Brasil pateix contra Costa Rica, no veiemPelé  a la grada cridant: “¡Collons, collons!”.

En un article recent al web de la ‘New York Review of Books’, l’escriptor argentí Gabriel Pasquini anticipava aquestes reaccions davant d’una més que possible desfeta, i trobava una explicació en la història, en l’època gloriosa que va del 1880 al 1930: quan Buenos Aires era el París del sud, i l’Argentina la desena potència econòmica del món. La crisi dels anys 30 va ser irreparable i, des d’aleshores, els argentins continuen esperant que algú els rescati i els torni aquella època daurada. Per això, segons Pasquini, en els assumptes nacionals es viu sempre entre “el fatalisme i el pensament màgic”.Ara, al Mundial, aquest algú era Messi.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El Barça gloriós de l’última dècada, el de Guardiola i Messi, va aprendre a jugar precisament contra aquest fatalisme, tan arrelat en el club, i al seu torn va domesticar el pensament màgic com a una cosa natural. De fet, Messi ÉS el pensament màgic en cada partit. Però l’altre dia, el penal fallat pel 10 davant d’Islàndia el va instal·lar immediatament en la fatalitat –amb el record d’aquell altre penal fallat a la final de la Copa Amèrica del 2016– i la derrota contra Croàcia el va fer tocar fons.

Ara ja no hi ha alternativa. El Mundial de futbol, amb el seu caràcter de campionat en miniatura, facilita els capricis i els canvis d’humor, la sorpresa de descobrir nous talents. També relativitza, cada vegada més, el pes dels favorits. Una vegada desposseïts del seu prestigi, Messi i els altres 10 haurien de jugar com si, de fet, fossin Nigèria, Senegal, Panamà, Islàndia: sense llast emocional, sense complexos ni expectatives, convençuts fins a la bogeria que per fi ha arribat l’hora dels il·luminats.