De la postveritat al postdret

La crisi dels menors separats dels pares a la frontera dels EUA i la dels immigrants al Mediterrani són l’efecte d’algun fenomen més greu. No només és la postveritat, estem entrant en un escenari molt més perillós, el del postdret. Només falta un pas més per arribar al de la postdemocràcia, per ser a Gilead, el país imaginari de la sèrie televisiva 'El cuento de la criada', basada en la novel·la homònima de Margaret Atwood.

Postdret és desatendre els tractats internacionals sobre el dret d’asil dels refugiats (Síria) o menysprear les convencions contra la tortura (Bush després de l’11-S i Trump). Postdret és donar un cop de porta al Consell de Drets Humans de l’ONU, adduint que és inútil.

Nikki Haley, ambaixadora nord-americana davant de l’alt organisme internacional, va dir que era “una organització que no mereix aquest nom” i amb “un prejudici crònic” cap a Israel. Els EUA qüestionen que se senten en el consell països violadors dels drets humans: Veneçuela, Cuba i la Xina. Encara que també tenen escó alguns dels seus apadrinats: l’Afganistan, Egipte, Etiòpia, Hongria, el Pakistan i les Filipines.

Els menyspreus de Trump

A Trump li encanta menysprear, i més si és als seus aliats tradicionals. Ho vam veure en el G-7. Menyspreu als amics, admiració pels dictadors. “Un tipus dur”, va dir el president de Kim Jong-un. Els EUA de Trump han sortit de l’Acord del Canvi Climàtic i abandonat el pacte nuclear amb l’Iran firmat per sis països, inclòs el seu, perdó eld’Obama.

Karen McVeigh escriu en el seu article a 'The Guardian' sobre el postdret i la importància del lideratge moral. En democràcia és imprescindible. El poder elegit necessita el prestigi, del’auctoritas, per obtenir l’obediència dels ciutadans. Davant seu hi ha les potestas, i això s’imposa des de la coerció i la força. A la Roma clàssica hi havia una tercera variant, l’ imperium, la dictadura.

Suposat líder moral

Aquest lideratge moral és útil en les relacions internacionals, sempre complexes i canviants. Cal tenir molta mà esquerra o molts míssils. Des de l’enfonsament dels règims comunistes a Europa de l’Est, entre el 1989 i el 1991, els EUA tenen el segell de guanyador de la guerra freda. Es va permetre llançar una guerra moral per alliberar Kuwait el 1991, en què Bush pare va teixir una coalició en la qual hi havia fins i tot Hafiz al-Assad, el dictador de Síria.

Bill Clinton va seguir amb el bon rotllo malgrat ser l’única superpotència després de la desaparició de l’URSS, amb l’important forat negre del genocidi de Ruanda, en què la Casa Blanca no va moure un dit. Era un imperi que no necessitava exhibicions de força.

L’11-S va generar un corrent de simpatia vers els nord-americans. Bush fill la va malgastar en la invasió de l’Iraq el 2003. No només per saltar-se la legalitat de l’ONU, amb una renúncia expressa a la moralitat. En la guerra contra el terror, com la van batejar els EUA, la CIA va segrestar, va torturar i va matar. L’11-S tenia una altra lectura: els febles poden colpejar al cor del més fort. D’allà, la paranoia de seguretat en un país acostumat a fer les seves guerres lluny de casa.

L’efecte diluït d’Obama

Obama va suposar un retorn sobtat a l’exemplaritat. Va haver de veure el color de la seva pell i el seu lema del Yes We Can. Hi havia necessitat global de creure. Malgrat les immenses il·lusions despertades, va ser una presidència que no va aconseguir canviar res de manera substancial.

L’odi ultraconservador al primer president negre presagiava el gir a l’extrema dreta. Va ser el Teia Party el que va contaminar el Partit Republicà. Trump és una mutació del virus. Està en la línia ideològica de Marie Le Pen i Salvini, dos hereus del feixisme.

Seguretat per principis

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Encara que amb el president dels EUA tot és més groller, i visible, la pèrdua del lideratge moral afecta també la UE, que va canviar principis per sensació de seguretat en l’acord amb Turquia per a la devolució dels refugiats. El xenòfob Salvini i els seus ports tancats són una metàfora d’un mal escampat. Les esquerres es van posar a pensar com les dretes i aquestes com les extremadretes. En aquest lliscament guanyen els ultres, que ni tan sols necessiten vèncer en unes eleccions amb les seves sigles. El seu missatge domina l’ambient.

A més d’Atwood, hi ha l’Assaig sobre la ceguesa de Saramago. La ceguesa blanca avança en un Primer Món que sembla haver oblidat que els drets no es regalen, es conquisten. I es defensen. La reacció dels milions de nord-americans al segrest legal –diguem-ho així–, de menors immigrants és l’única bona notícia en aquest deliri racista: seguim vius i en posició de lluita.