La desolació

Era veritat. Ens van dir “masclistes” per dir que Cospedal i Sáenz de Santamaría s’entenien malament. Ho van fer elles i també Rajoy. I no només era veritat, sinó que estic segura que ens quedàvem curts. Quan en el PP alguns apostaven per una candidatura única, no es referien tant que no hi hagués una sana competició, sinó que era un eufemisme per evitar precisament això; que Cospedal i Sáenz de Santamaría s’acabin tirant el partit al cap, davant de la desolació dels militants.

Probablement, ni tan sols a aquestes persones no els semblava Feijóo un candidat perfecte, però sí que el veien com algú amb possibilitats de guanyar unes eleccions i algú que no provocava rebuig intern. I això ja és molt, ateses les circumstàncies. El problema és que Feijóo no volia llançar-se al fang. Volia una cosa còmoda: ser aclamat. I això, entre tanta ambició, era impossible. I lleig. Tots els que l’esperaven s’han quedat orfes, completament mancats d’il·lusió.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Els afiliats del Partit Popular han d’elegir, tret que hi hagi sorpresa, entre tres candidatures amb possibilitats reals. D’una banda, Pablo Casado, l’anomenada tercera via. Per a alguns, els seus padrins polítics (Aznar i Aguirre) són un llast i a més, ara mateix penja sobre ell un risc seriós d’imputació per irregularitats en els seus estudis. Després hi ha Cospedal. Crec que ella va fer bé la seva feina de secretària general del PP quan va esclatar el 'cas Bárcenas'. Va donar la cara per Rajoy i pel partit, amb el consegüent desgast. Tanmateix, ella té mig partit en contra i sincerament, crec que la seva imatge està massa tocada com per presentar-se a unes eleccions generals amb possibilitats d’èxit.

Pel que es refereix a Sáenz de Santamaría, potser ara que és candidata a presidir el PP podem conèixer la seva opinió sobre alguna cosa. El que sigui. Es va posar de perfil des del primer dia. No es va mullar mai amb res. De defensar el PP de les acusacions de corrupció, ni en parlem. Campi qui pugui. Així que ella també té a mitja formació política en contra. I té un entorn perillosíssim. Entre altres, per als periodistes. Mentre ella va ser portaveu van impedir qualsevol pregunta incòmoda, a costa del que fos. Tot el que pogués fer malbé la seva imatge era fulminat. Així que no sabem què pensa de res i això ens fa sospitar que per a ella, el projecte polític no és de vital importància. Les dues han dirigit els destins dels populars en el pitjor moment de la seva història. No impliquen renovació. Si jo fos afiliada del PP, estaria enfadada amb Rajoy per alimentar graciosament aquesta rivalitat durant tant temps. I segurament avui mateixm’hauria donat d’alta a Ciutadans.