¿Què dimonis és la ràdio?

Vostè va en un taxi escoltant la ràdio. No és un programa amb convidats i temes per debatre. Es tracta d’una emissora musical. Un locutor va presentant cançons, sonen durant un parell de minuts i torna a aparèixer l’home donant pas a un altre èxit. En principi, la fórmula és bona. De fet, continua sent eficaç després de moltíssims anys.

Si vostè llavors preguntés al taxista si està escoltant la ràdio, sens dubte ell respondria afirmativament.

Ara imagini que, l’endemà, vostè puja en un altre taxi en què el conductor va escoltant un programa amb entrevistes, seccions, comentaris, tertúlies, humor i anàlisi. Onda Cero, la SER, Ràdio Nacional; és igual, qualsevol d’aquestes. De nou, si pregunta al taxista si està escoltant la ràdio, també li respondrà amb un raonable «és clar que sí».

La resposta dels dos taxistes: “sí, estic escoltant la ràdio”, no el sorprendrà, però si fem una analogia amb la literatura començarem a veure les coses d’una altra manera.

Pensem al taxi de l’últim exemple. Uns professionals omplen minuts radiofònics amb temes que han anat preparat al llarg del dia. Això, en literatura, equivaldria a un llibre escrit per diversos autors. Els lectors que s’enfronten a aquesta obra saben que es troben davant d’una creació original, ja que tot el que llegeixen és producte de la feina dels que escriuen.

En el cas del primer taxi, però, la cosa canvia radicalment. El locutor, recordem, parla una mica, dona pas a un tema musical i torna a aparèixer per continuar fent el mateix, així durant dues o tres hores. El 90% del que aquests programes emeten no són creacions pròpies, ja que són temes musicals compostos per éssers humans aliens al mitjà radiofònic.

L’equivalent en literatura seria un llibre en què l’autor ens saludés al principi amb una frase que podria ser: “Hola, benvolgut lector. A continuació et retallo i enganxo un conte de Borges i quan l’hagis llegit te’n diré més coses”. Després del conte, l’escriptor tecleja un parell de frases com ara: “Magnífic Borges, com sempre. I ara, lector, et poso aquí un capítol de 'Les mil i una nits’. Llegeix-te’l i ara te’n diré una altra cosa”.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I així durant 400 pàgines, de les quals només 15 les ha escrit qui firma el llibre. Les 385 que falten són fragments triats d’aquí i d’allà. ¿S’imaginen un llibre així? ¿L’autor que ho ha escrit exerceix el mateix ofici que aquells que han teclejat 400 pàgines originals, sense utilitzar-ne altres com a farciment? ¿Tenien raó els dos taxistes al respondre que estaven sentint la ràdio, o en realitat només ho estava fent un d’ells?

¿Què és la ràdio, realment? ¿Tot el que surt a través d’un altaveu i que ens arriba des d’una emissora? ¿No seria com dir que “literatura” és tot allò que es publica?