El nou panorama polític espanyol

L'assignatura pendent del PP

Ni Aznar ni Rajoy han aconseguit que els espanyols vegin el seu partit com a pròxim i proper a les seves opinions

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp43785171 ilustraci n para ma ana domingo  maria titos  mariatitos gma180616165906

zentauroepp43785171 ilustraci n para ma ana domingo maria titos mariatitos gma180616165906

El PP ha perdut el poder no després d’unes eleccions generals sinó, per primera vegada en la democràcia espanyola, després d’una moció de censura. Com a conseqüència, el seu líder des de fa 14 anys, Mariano Rajoy, també ha dimitit com a president del partit i el PP es troba escapçat com mai des dels primers anys dels 90, quan Aznar va rellevar Fraga.  I Rajoy, al contrari que Aznar el 2003, quan el va seleccionar, no vol influir en l’elecció del nou líder. El PP es troba així sol davant del perill, perquè ha d’elegir el nou líder per un procés mixt de primàries i compromissaris que mai ha practicat i que segurament va establir pensant que mai s’arribaria a aplicar. 

El favorit és Feijóo i, si no es presenta, hi haurà una gran batalla entre l’exvicepresidenta Sáenz de Santamaría i la secretària general del partit, Dolores de Cospedal

Que el PP superi aquesta crisi és rellevant perquè la democràcia espanyola ha funcionat, mal que bé, amb dos grans partits de govern alternant-se en el poder: el PP a la dreta o al centredreta i el PSOE al centreesquerra. Igual que la CDU i l’SPD a Alemanya o els ‘tories’ i els laboristes a la Gran Bretanya. Els altres partits han tingut un rol menor o aspiren –és el cas de Ciutadans– a agafar el relleu del PP. Per superar el desafiament de Cs és bàsic que el PP tingui èxit en elegir successor entre tres aspirants clars: el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, la vicepresidenta per a tot de Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, i Dolores de Cospedal, la secretaria general del partit.

El favorit és Núñez Feijóo, que reuneix tres avantatges: és un home del partit, és un polític d’èxit que ha guanyat amb majoria absoluta tres eleccions a Galícia i està lliure de qualsevol hipoteca amb el nucli de Rajoy al Govern i al partit. Pot encarnar, així, la renovació i la regeneració. Si Feijóo es presenta, serà –tret si es produeix una sorpresa– l’elegit. Però Feijóo és un home reservat, que calcula les possibilitats i cuida la seva vida personal. Si s’olora un fracàs –intern al PP o contra el PSOE– potser no es presenti. ¿Possibilitats d’aquest escenari? Poques, un màxim del 15%.

Soraya està davant d’un gran dilema. Si Feijóo no es presenta, serà candidata i pot vèncer en una gran batalla entre ella, que té una imatge centrada per la seva tasca de govern i que és popular entre els electors conservadors, i Dolores de Cospedal, amb una personalitat més polaritzada, que tindria el suport de la maquinària del partit. El combat seria atractiu entre les dues dones que han recolzat Rajoy i Soraya seria la favorita. Però seria més normal que Feijóo sigui candidat. Llavors, si Soraya no es presenta, pot quedar marginada, però si es presenta contra Feijóo i acaba perdent (Cospedal i molts barons la recolzaran), s’arrisca a quedar fins i tot en pitjor posició.

Lluita per ocupar el centre

Feijóo i Soraya no tenen perfils ideològics gaire diferents, sí currículums. Baró d’èxit de la regió referent del PP l’un, vicepresidenta per a tot de Rajoy l’altra. ¿Qui és més conservador i qui més centrista? Tots dos són conservadors que miren al centre. Saben que les eleccions es guanyen allà i que és poc intel·ligent governar només per als seus. Però tots dos s’enfrontarien al mateix i etern problema del PP: és un partit de govern i fins i tot ha tret dues majories absolutes, però en circumstàncies extraordinàries. Després de 13 anys de felipisme i quatre d’economia pròspera el 2000, i després de la gran crisi mundial que va fer caure Zapatero –i molts altres governs– el 2011.

Notícies relacionades

Al PP li costa guanyar amb normalitat perquè l’espanyol mitjà el veu llunyà i massa a la dreta. El voten més com a últim recurs que com a opció amiga. Segons repetides enquestes del CIS, els espanyols se situen políticament en un centreesquerra moderat: el 4,5 o 4,6 en una escala de 0 a 10. Troben el PSOE força pròxim als seus plantejaments –una mica per sobre del 4–, mentre que veuen el PP molt més a la dreta, a la zona del 8. Potser perquè Manuel Fraga, el fundador, va ser ministre de Franco i perquè sempre ha estat reticent a condemnar el franquisme. És el seu gran hàndicap davant el PSOE i, recentment, davant Cs, que situen entorn del 6.

Aquesta és la gran assignatura pendent del PP, ser percebut com un partit proper al centre i així poder guanyar eleccions en circumstàncies més normals. Una cosa que ni Aznar amb el seu dretanisme arrogant ni Rajoy amb el seu conservadorisme biològic han sabut fer. Aquest serà el repte de Feijóo. O de Sáenz de Santamaría. Que seria més difícil per a Cospedal. Si el PP no aprova l’assignatura i Rivera supera el seu adamisme, podria arrabassar-li el vot de classe mitjana que desitja estabilitat i adora pocs impostos.