Contestar cartes, ¿però què?

Quan jo era un nen, i vivia en un pis de l’Eixample de Barcelona, hi havia un costum social que practicaven algunes famílies. No parlo de gent molt rica i poderosa, sinó de barcelonins de classes mitjanes que podríem qualificar d’acomodades.

La guerra civil va trastocar molts costums. Prou tenien els meus pares per sobreviure, a ells i a nosaltres, els seus fills.

¡Quin contrasti amb uns quants anys enrere! Era una altra generació i una altra societat. Fa pocs dies he trobat un text sobre la dona; entre altres, la figura d’una dona anomenada La Ben Plantada, designada així per Eugeni d’Ors.

Quin temps en què es podia explicar que aquella senyora tenia un metre i 85 centímetres d’altura i 60 centímetres de cintura!

Però el que trobo més interessant és conèixer les seves ocupacions. No puc saber qui va fer aquesta llista de les ocupacions a què es dedicava La Ben Plantada. Qui sap si la llista la va fer ella mateixa. En qualsevol cas, la llista és fantàstica.

Primera, dormir. Segona, banyar-se. Tercera, anar al teatre. Quarta, ballar. Cinquena, rebre cartes de les amigues. Sisena, cosir. Setena, rentar, a l’estiu, si no li ho impedien, amb els braços enfonsats a l’aigua. Vuitena, llegir. Novena, fer visites, conversar i altres deures que imposa la societat. Desena, contestar les cartes de les amigues.

Avui, com tanta gent, rebo cada dia un feix de cartes considerable. No són d’amistat ni d’amor. Són textos publicitaris que rebran, com jo, milers de ciutadans. Un poeta va dir: “Carta os dará de la memoria mía”.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Ara ens envien cartes perquè recordem la memòria d’uns productes comercials.