Tambors i tremolors

Dèiem fa un parell de setmanes que la nostra economia anava bé, malgrat que alguns llegats de l’expansió i la crisi (deute privat, públic i exterior) continuaven sent-hi.malgrat  Era un recordatori pertinent a compte dels problemes que s’entreveien. Les primeres tremolors han aparegut en països com l’Argentina o Turquia, que van aprofitar els baixos tipus d’interès per endeutar-se en dòlars i, com a botó de mostra, retinguin que l’Argentina ha rebut l’auxili financer més important de la història de l’FMI (50.000 milions de dòlars). El que ha succeït reflecteix l’augment del preu dels diners als EUA, tant per la política de la Fed com pel gegantí dèficit públic que generarà la rebaixa fiscal de Trump. En suma, un déjà vu ja molt conegut: depreciació de les divises, elevació de tipus d’interès i ajustaments fiscals per sostenir-les i inevitable recessió, una seqüència que es podria estendre al Brasil, l’Índia, Indonèsia, Veneçuela o Sud-àfrica.

¿En què ens incumbeixen aquests canvis? En molt, i per quatre importants raons. Primera, aquest canvi anuncia el final de l’etapa d’alces en els preus dels actius (financers o immobiliaris). Com va dir John F. Kennedy, la marea alta aixeca tots els vaixells: i la inundació de liquiditat mundial és això, una marea enorme. Traduït al romà paladí: des del 2008, la caiguda de tipus s’ha traduït en la recerca de rendibilitats més altes, amb la compra d’actius de més risc (borses, deute o actius físics en països emergents o avançats). L’alça del mercat immobiliari europeu s’explica en part per aquesta política. I el mateix succeeix amb el deute públic: les compres del BCE n’han deprimit la rendibilitat, i s’ha aconseguit el miracle que el tresor espanyol pogués emetre lletres a menys d’1 any a tipus d’interès ¡negatius! I s’ha situat el deute a 10 anys en un reduït 1,5%, inferior al 3% en el qual avui se situa el dels EUA. Una cosa mai vista. Però la política americana de diners barats ha arribat a la seva fi, i això ja s’està notant, fins avui en els actius dels països emergents.

Comprar deute

Segona, perquè aquests tipus d’interès, massa baixos durant massa temps, reflecteixen un enorme augment de l’actiu dels bancs centrals, que s’han afartat de comprar deute, bàsicament públic (per valor de 2,3 bilions d’euros per part del BCE i de 3,2 bilions de dòlars per la Fed). Això vol dir que no podran repetir la jugada anterior quan es presenti una nova recessió, perquè abans de poder tornar a la compra han de reduir el seu actiu: per engreixar-se de nou, primer s’ha de aprimar. En suma, la banca central, la que realment va salvar la situació després de la crisi financera, té avui la pólvora molla. No ho oblidem quan les canyes es tornin llances.

Tercera, perquè els governs han sortit de la crisi amb un voluminós deute públic, que necessitarà una llarga etapa per a la seva reducció i que podria allargar-se si el creixement flaqueja i/o els preus no acompanyen. El cas d’Espanya és paradigmàtic: un deute públic del 35% del PIB el 2007 deixava molt espai per a l’actuació pública governamental; el 100% d’avui el té totalment esgotat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Finalment, pels prolegòmens d’una perillosa guerra comercial, com indica el que va succeir la setmana passada al Canadà, en la reunió del G7. Des dels EUA, s’apunta a una cosa molt greu: una política que voldria soscavar l’aliança transatlàntica; i les posicions del seu ambaixador a Alemanya, Richard Allen Grenell, donant suport públicament a l’extrema dreta, no permeten ser optimistes sobre les seves veritables intencions. En tot cas, les amenaces de guerra comercial han fet un salt d’escala. Després de la imposició d’aranzels pels EUA a les importacions d’acer i alumini europeus, ¿què farà la UE l’1 de juliol? ¿Elevarà els seus? ¿I, en represàlia, imposarà Trump barreres a les importacions de vehicles d’Europa, el Canadà o Mèxic? ¿I què succeirà amb el conflicte comercial sinoamericà? Sigui quin sigui la solució, aquest embolic comercial fa molt mala pinta.

Espanta la combinació del final d’estímuls monetaris, l’escàs marge de maniobra per afrontar una altra recessió (tant de governs com de bancs centrals) i les amenaces de Trump al creixement global. Ara per ara són tambors llunyans. O tremolors de baixa intensitat. Però, encara que el dia sembli radiant, no es confiïn en excés: en l’economia cíclica del capitalisme, les crisis venen sempre després de la prosperitat. És una cosa molt molt vella: fa més de 150 anys ja ho va advertir Karl Marx.