Trump va fer bo a Kim

Ens hem d’alegrar que Trump hagi canviat l’atac preventiu que valorava contra Corea del Nord per aquesta cimera en la qual ha descobert que Kim Jong-un no és el dictador estalinista que ens imaginàvem, sinó “un home molt talentós (...) que estima molt el seu país”.

Tant de bo el món fos avui més segur i s’hagués desterrat el fantasma d’una guerra. Sobre el paper hi ha un acord firmat per Trump i Kim per “treballar junts en la desnuclearització de la península coreana”. Que els dos manipuladors més grans del planeta es comprometin a treballar junts no tranquil·litza a ningú.

La comunitat internacional assisteix atònita i desconcertada al perillós joc d’aliances del líder del món lliure, que dona una puntada de peu al Canadà, el seu veí i soci fidel, i estreny la mà de qui va anomenar, el 27 de setembre del 2017 davant de l’Assemblea General de Nacions Unides, líder d’“ideologies fallides” i “terrorista perdedor”. La gran incògnita d’aquesta cimera és quant temps durarà l’amor etern que s’han jurat els dos pistolers.

Creuem els dits perquè el Pacífic faci honor al seu nom i bufin vents apaivagadors sobre les seves costes fins que unes noves eleccions nord-americanes asseguin a la Casa Blanca un dirigent en qui puguem confiar, o que almenys sigui previsible. A partir de llavors, ens podrem creure que la diplomàcia i els bons oficis de la nova Administració aconseguiran teixir, juntament amb el suport de la comunitat internacional, un enteniment que posi fi a les amenaces nuclears de Pyongyang, estabilitzi la regió, impulsi el benestar dels 23 milions de nord-coreans i avanci cap a la reunificació de la península.

Els Estats Units i Corea del Nord van arribar el 1994 i el 2005 a acords similars al text firmat a Singapur després de cinc hores de reunió, però després cadascú va interpretar el document a la seva manera. Allò pactat es va fer miques i el règim nord-coreà va reforçar la seva voluntat de dotar-se d’armes atòmiques per defensar-se d’una eventual agressió del Pentàgon.

Magnat fanfarró

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Des que va pujar al poder després de la mort del seu pare el 2011, Kim Jong-un s’ha mostrat implacable tant amb la seva gent com en la seva voluntat de dotar-se d’armes nuclears i ningú espera que s’hagi deixat obnubilar per la promesa del magnat fanfarró d’enriquir el seu país. Sobretot perquè Trump no ha dubtat a llançar per la borda l’acord assolit amb l’Iran pels cinc membres del Consell de Seguretat de l’ONU més Alemanya. A més, dies abans d’aquesta cimera es va permetre, com havia fet abans el seu conseller de Seguretat Nacional, John Bolton, comparar el futur del net de Kim amb el de Moammar al-Gaddafi, queva cancel·lar el seu programa nuclear a canvi del reconeixement internacional de Líbia, però després l’OTAN va bombardejar el país i va permetre que assassinessin el president.

La cimera ha sigut “honesta, directa i productiva”, va dir Trump en la conferència de premsa posterior, després de declarar a la cadena de televisió nord-americana ABC que confia en Kim Jong-un i que Kim confia en ell. La part dolenta és que fins ara cap dels dos no ha demostrat ser un líder en qui la comunitat internacional pugui dipositar la confiança.