La sele

Ha començat una nova selectivitat i hem tornat a veure les escenes habituals, fotografies recurrents que arriben, cada any, al mes de juny. Nois i noies fent cua per entrar a l’aula amb la seva identificació, suor freda abans de l’examen, inquietud durant l’escenificació d’aquesta espècie de camí de maduresa, comentaris sobre la dificultat de la prova i, segurament, l’aparició d’un text estrany, d’una figura retòrica rara, d’un article complicat de comentar.

La nota d’accés

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Al final d’aquests tres dies de sofriment i angoixa, 9 de cada 10 estudiants que s’han presentat a les PAU les aprovaran, amb la qual cosa es demostra que no es tracta de tenir un baròmetre de la capacitat dels estudiants per superar el batxillerat o per entrar a la universitat, sinó de posar-los en fila, d’establir –amb la dalla que és per a molts la nota d’accés– uns criteris que s’apropen als d’una oposició. És a dir, una lluita entre iguals, sovint ferotge (una dècima, un petita relliscada pot ser decisiva), per aconseguir la recompensa de tenir un lloc a l’abast, la possibilitat d’ordenar el calaix del futur.

Com cada any, també, es torna a plantejar la necessitat d’unes proves com aquestes, allunyades en la seva essència dels nous corrents pedagògics. I sembla que tot roman igual, com ocorre amb totes les tradicions. La sele i les crítiques a la sele arriben, cada juny, de la mà. Fins a l’any que ve, quan totes dues retornin, crítiques i sele