Gratar

Escrivia Baudrillard que "quan les coses es tornen massa reals, aleshores ens trobem davant de l’obscenitat". No és només l’acostament a la realitat sinó la indecència de la mirada que hi projectem. En qualsevol ficció, sabem identificar els comportaments d’un reclús. La seva vida rutinària, la vestimenta –informal o reglamentària–, el lèxic, la manera de comportar-se amb els altres presos, la 'decoració' de la cel·la. Entrem en aquesta intimitat amb la garantia de la ficció, és a dir, amb la possibilitat de sortir-ne més o menys il·lesos, encara que els referents siguin reals.

El simulacre (pensem que veiem com es viu en una presó) ens aporta veritat, perquè la mateixa veritat (el cas de les gravacions clandestines i il·legals de Jonqueras, Forn i Romeva) pot arribar a amagar que no hi ha veritat, és a dir, que només ens hi aproximem de manera circumstancial, anecdòtica. Del simulacre, però, en sortim sense ferides. De la veritat (encara que sigui en una aproximació tangencial), en sortim tocats, amb la màcula de la mirada pornogràfica que hem projectat, perquè la pornografia rau sobretot en la mirada sobre el que hauria de quedar ocult. És a dir, som nosaltres i la nostra manera de contemplar aquesta intimitat que hem arrabassat als presos d’Estremera el que converteix la realitat en obscenitat. I, sabent-ho, per això hi ha qui grata en les seves vides i trafica en la seva vida carcerària.