El silenci de l'avortament

Frida jeu en un gran llit. El seu cos, empetitit. Gairebé insignificant. Els llençols tacats de sang. Del ventre li surten sis cordons umbilicals. Lligada al seu Dieguito mort. A la seva sexualitat convertida en una orquídia lila. A la seva pelvis trencada. A un cargol bavós i lent. El tors disseccionat també vola al seu voltant. I una peça mecànica utilitzada per obstruir el gas o l’aire comprimit... o les esperances de ser mare. Sis elements envolten Frida. Sexe i maternitat fets bocins. Units al seu cos, però flotant en un paisatge industrial, fred i desolat.

Frida Kahlo es va atrevir a expressar amb els pinzells l’experiència traumàtica d’un avortament. Va esbudellar les emocions i va demanar a crits que es desintregressin. Es va atrevir a trencar el silenci secular de la pèrdua. Quanta vergonya, quants tabús, quants comiats sense dol acompanyen un avortament. Un quadre més obstètric que estètic, va ressenyar el 1938 amb menyspreu el New York Times. Durant segles, la maternitat en l’art sempre havia sigut neta, pura. Un paradís immaculat en què no hi havia vagines ensangonades, deformades per un cap que insisteix a obrir-se pas.

La reivindicació del dret a l'avortament

Dones de tot el món han clamat als carrers reivindicant el dret a l’avortament. No fa ni dues setmanes que Irlanda va dir sía la seva legalització. Queda en la memòria de moltes espanyoles els dies de pelegrinatge a Londres, entre pors i silencis, quan la dona no era propietària del seu cos i el poder es creia amb la capacitat de decidir sobre ella. Sí, la reivindicació del dret a l’avortament es crida, apareix en els mitjans, es debat en públic. Però poc, ben poc es parla de l’avortament com a dol, del dolor que acompanya la seva pèrdua, dels sentiments que inevitablement produeix.

Ara tindria 10 anys. Aviat en compliria 20. Podria ser un home o una dona de 30, potser ja m’hauria fet àvia. Així, presents en el pensament, aquests nens que no van néixer mai o, pitjor encara, que van néixer morts van creixent en la imaginació de tantes dones. Éssers que no van obrir els ulls compleixen anys de no-vida i el pes de la seva absència no s’acaba mai de diluir, cobert de silenci. I d’incomprensió.

Perquè el dol per un avortament és un dels pocs tabús que encara queden en la nostra societat. Amb prou feines se’n parla, no es preveuen dols públics per compartir el dolor i hi ha certa dificultat per entendre la intensitat i, potser, l’extensió del lament. Com aquell crític que va menysprear el quadre ‘Henry Ford Hospital’ de Khalo, preval una certa visió corpòria, mecànica de l'assumpte. Com si la capacitat del cos per acollir un nou embaràs esborrés la pena del malaguanyat. Coneixem la tristesa de la pèrdua, però encara ens costa entendre la pena pel que no s’ha tingut mai. L’aflicció d’una dona que se sabia mare i que, el seu ventre buit, torna a considerar-la dona. Només dona. Amb el significat més profund d’aquest sol, d’aquesta sensació sobtada de solitud.

El gener passat, la il·lustradora Laura Bonet va donar a conèixer a través de les xarxes socials un avortament que havia patit, el segon. «(...) vull deixar clar que faig aquest post perquè sí, no amb l’objectiu de rebre consol, sabia que això podia tornar a passar, a més sé que tinc l’amor de tots aquells que estimo. Parlem d’aquestes coses, comencem a normalitzar-les».

Aproximadament, el 20% dels embarassos es frustren en les primeres setmanes de vida. Alguns experts eleven aquesta xifra fins a un 40%, ja que molts avortaments involuntaris es produeixen sense que la dona ni tan sols sàpiga que té un embaràs. Estem parlant, per tant, d’un problema molt estès pel qual la societat encara passa de puntetes.

Cos, intimitat i art

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Encara són poques les dones que, seguint els passos de Frida Kahlo, han expressat com s’ha trencat el seu cos al món de la cultura. Sens dubte, la més rellevant és Tracey Emin (Anglaterra, 1963). Són molts els adjectius que s'han utilitzat per descriure la seva obra. De vegades, la redueixen a la provocació. D’altres, a alguna cosa molt més profunda, a la fusió més extrema entre cos, intimitat i art. Per les escultures, els dibuixos, les instal·lacions d'aquesta artista es passeja la violació que va patir als 13 anys en un carreró, l’anorèxia, l’alcoholisme, la marginació i, especialment, dos avortaments que la van sumir en una llarga crisi emocional i de la qual només va emergir a través de l’expressió artística. Un patiment que forma part de la seva columna vertebral com a artista, com si necessités abocar-se en la seva obra i, només així, sobreviure.

Durantsegles, el cos de la dona ha sigut el camp de batalla del poder. Robar-nos el control de la natalitat, elevar la virginitat a una condició gairebé mística, veure la violació com una forma de submissió i desdibuixar-nos com a dones per convertir-nos en mares devotes al servei de la família han sigut les armes principals que ha utilitzat el poder. També la submissió estètica a uns models que, massa sovint, són incompatibles amb la salut. Parlar del nostre cos i de tot el plaer i el dolor que acull també és una manera de guanyar el poder.