Caspa i anhel

De sobte, mentre s’anaven coneixent els noms dels nous ministres, un Govern central ple de dones en àrees de gran rellevància, es descobria l’Espanya que sempre hi va ser, però que feia massa que estava coberta per la caspa del PP. Per la seva visió tancada i fossilitzada del país i del món, pels seus cants a la Legió, les seves verges condecorades i aquesta superioritat moral que només pretenia cobrir les seves corrupteles. És curiosa la caspa. Tan aviat es posa en un espai com es trasllada a un altre, amb la rapidesa del vent, amb l’encert o el desencert de les decisions, amb la curtedat o l’amplitud de mires. Aquestes 11 dones amb sòlids currículums professionals són el rostre d’un Govern que Pedro Sánchez ha definit com feminista i europeista. Una conquesta que se suma a la voluntat que va omplir els carrers el 8 de març. Al crit de 'Ni una menys’ o 'Et crec, germana'. Un clamor que uneix joves i grans, de tots els barris, de tots els accents.

El feminisme és la (r)evolución més il·lusionant, sincera i innegociable de l’actualitat. Ha arribat per quedar-se. Acumula segles de lluita i mai no ha tingut el poder de part seva. Ha guanyat amb dolor cada mil·límetre del seu avenç. No ha sigut dissenyada per un 'power point' ni des de les poltrones del poder. El feminisme és justícia, igualtat i futur. Qui havia de dir que Sánchez faria el pas més contundent cap a aquest Estat feminista que tants anhelem.