ELS INDEPENDENTISTES PRESOS

La incomunicació com a càstig

No es pot demanar empatia des del ressentiment, ni posar traves a la comunicació mentre es reclama diàleg

4
Es llegeix en minuts
fcasals43560660 opinion ilustracion  de  leonard  beard180531160814

fcasals43560660 opinion ilustracion de leonard beard180531160814

Quan era petita i em passava de llesta (em sembla que era més saberuda que entremaliada) la meva àvia em posava de cara a la paret. No m’enviava al racó de pensar (invent modern) o a l’habitació, no, em posava de cara a la paret i aviat començava el mateix diàleg: –Iaia, que puc sortir? –No, encara no, mentre ella seguia amb el que feia o reprenia la conversa amb qui fos que l’acompanyés en aquell moment. El càstig era la incomunicació, no podia veure què passava darrere de mi, no podia parlar ni interactuar amb la gent.

I és que el llenguatge com a eina principal de comunicació entre els humans funciona. Però moltes vegades el metallenguatge no. No us ha passat mai que fins i tot parlant el mateix idioma hi ha gent amb qui no t’entens? Quins límits té el llenguatge? Què més necessitem per establir realment una conversa? Aquesta sensació de desesperació perquè ni amb la veu ni amb les lletres no aconsegueixes establir el canal pel qual circulin les paraules frustra la comunicació en l’àmbit privat. Sento que només la música és capaç de produir un metallenguatge que arribi a tothom, i a cada un de diferent, a partir d’uns mateixos signes escrits, uns instruments i la interpretació que afegeixen els músics.

Si acceptem que la revolució industrial del segle XXI és la de la comunicació, hem de ser conscients que només nosaltres podem ser-ne el centre i haurem d’assegurar-nos que tots juguem amb les mateixes cartes, si no volem que la incomunicació limiti la nostra convivència a nivell personal i es converteixi en una arma perillosa en mans de qui té el poder per restringir-la.

Fa mesos que la gent de bé reclama diàleg, però no sé si som en disposició d’iniciar-lo. Enyoro els dies en què parlàvem de desescalar, perquè em temo que l’escalada encara existeix, i que continua baixant cap a l’abisme. Em fa la sensació que tot el que ha passat ens ha situat en un estadi previ i que hem d’interioritzar de nou les regles del joc abans de fer-lo possible.

La perversió del llenguatge, el postureig i la demagògia s’han fet forts en el debat polític

En l’àmbit públic, la perversió del llenguatge, el postureig i la demagògia s’han fet forts en en el debat polític. I ja no diguem a les xarxes socials (Joan B. Culla fa temps que ironitza dient que Twitter acabarà amb tot rastre de vida intel·ligent). La fatiga d’una manera de fer política crea distància i incomunicació. La guerra dels relats es lliura a l’arena pública però es trama en despatxos que controlen l’accés a la informació, mouen els milions de l’economia financera per fibra òptica, escampen 'fake news' o limiten l’accés a Google en determinats llocs del planeta. Per això resulta fins i tot entendridor veure com aquests dies ens hem autoconvençut que ara sí que les nostres dades estan protegides. I mentrestant la llibertat d’expressió està amenaçada i condemnada en casos d’un escàndol majúscul.

Em sento molt interpel·lada per aquells que diuen que fins que no s’esfondri tot el sistema no podrem tornar a començar. Per tarannà personal m’agafo al ferro cremant del convenciment que tothom fa el que fa pensant que és el millor. És arriscat i ingenu, ho sé, però em costa acceptar la maldat per se. No passa res que cadascú defensi les seves actituds en un cert joc democràtic, fins i tot de partits, sempre que no es falsegi la realitat intencionadament per afavorir més els interessos propis que els comuns.

Notícies relacionades

Enmig d’aquest panorama hi ha un càstig que em fereix cada dia que passa, el càstig de la incomunicació que pateixen els líders de les entitats socials empresonats, els consellers del Govern i la presidenta del Parlament. I més incomprensible en tant que la recerca d’un acord és la base de la política. Afegit al ja qüestionadíssim càstig de la presó provisional al món del dret (i més en causes d’ordre polític) està el càstig de la incomunicació: empresonats deliberadament a quilòmetres de distància de les seves famílies, amb un minutatge ridícul en les trucades i amb l’amarga restricció en les visites. A mi m’han arribat a tornar un paquet destinat a una persona empresonada amb un segell que deia "Absent". ¿On hem arribat? I, sobretot, ¿com en podríem sortir?

El càstig de la incomunicació és del tot inútil, i per això es fa encara més cruel. No pretén la reparació, no refà res, no construeix res. No es pot demanar empatia des del ressentiment, perquè l’empatia és sobretot un to, ni amplificar públicament el rancor, ni posar traves a la comunicació mentre es reclama diàleg. Baixem tots el volum, perquè no sempre els silencis són còmplices, però no ens neguem la paraula, el que ens fa únics en la nostra humanitat. "Viure és provar-ho infinites vegades” (Màrius Sampere).