¿Èxit exportador suficient?

Que l’economia va bé ningú no ho dubta: uns dos milions de llocs de treball en la recuperació, superació del PIB del 2007 l’any passat, perspectives de la Comissió Europea i de l’FMI per a 2018-19 francament favorables, augment del consum familiar, recuperació immobiliària, creixement de la producció industrial... Fins i tot els riscos de la crisi catalana s’han esvaït, almenys fins avui.

Bona part de la millora és la del saldo exterior. En cas que es compleixin les previsions per al 2018, aquest serà el cinquè exercici consecutiu de superàvit amb la resta del món, una cosa mai vista: únicament en períodes breus (1971-73, 1983-84 i 1995-97) s’havia aconseguit pagar menys del que ingressàvem.

Vist en perspectiva, que Espanya hagi passat d’un dèficit amb la resta del món equivalent al 10% del PIB el 2007 a un superàvit mitjà 2014-18 del 2% sembla insòlit. En particular, si es té en compte que s’ha aconseguit sense devaluacions i amb un creixement rellevant de la demanda interna, a diferència del passat que només equilibrava la balança exterior per enfonsament de la demanda interna.

Un desequilibri molt rellevant

És important avaluar la possibilitat que els superàvits continuïn els propers anys, perquè permetrien fer front a un dels desequilibris més rellevants de la nostra economia, que ens fa particularment fràgils. Em refereixo al deute extern net (l’acumulació en el temps dels saldos exteriors del país), que és on s’estreny la sabata: el seu volum assoleix un bilió (amb ‘be’ de Barcelona) d’euros. Aquest endeutament, de l’ordre del 90% del PIB, supera molt llargament el 35% que es considera raonable, i que ens allunyaria dels riscos que la desconfiança pot generar en els mercats financers. Això és el que va succeir en la crisi del bienni 2011-12. Per això, la pregunta sobre el caràcter, estructural o no, de la millora en el nostre saldo exterior no és acadèmica.

Succintament, existeixen dues visions contraposades sobre el seu previsible futur. L’optimista afirma que s’ha operat un canvi estructural en la nostra capacitat competitiva que afecta tant exportacions com importacions. Així, es postula que el màxim històric assolit per les vendes internacionals de béns i serveis, proper al 34% del PIB, és aquí per quedar-se i el mateix succeiria amb els guanys al mercat mundial (ara en l’entorn de l’1,8% del total global exportat, una mica per sobre de l’1,6% del PIB que aporta Espanya). ¿Raons per a aquest optimisme? N’hi ha: hem guanyat mercats en àmbits no europeus, hem diversificat productes i hem ampliat el cens exportador, fins a més de 55.000 empreses davant les 35.000 anteriors. Aquestes xifres són incontrovertibles. I per això al cèsar el que és del cèsar: aquest esforç exportador, en particular en mercaderies, té un caràcter que apunta a la seva permanència.

El risc del dèficit energètic

Aquesta visió positiva de la millora exportadora no és incompatible amb llançar aigua al vi de l’optimisme que genera. ¿Per què? Perquè en la balança exterior hi ha bastant més que exportacions de mercaderies i serveis. En l’àmbit de la balança de béns, no està gens clar que les importacions de béns no es recuperin, amb el consegüent empitjorament del saldo de béns, quan despunti la inversió empresarial en maquinària, material de transport i altres actius fixos. A més, el dèficit energètic començarà a augmentar si el preu del petroli continua el seu ascens cap als 90 dòlars/barril.

Igualment, l’increment en el superàvit de la balança de serveis, fonamentalment els turístics, es veurà negativament afectat per la recuperació dels mercats de Tunísia, Egipte i Turquia, de l’enfonsament de la qual ens hem beneficiat aquests últims anys. Finalment, el dèficit de la balança de rendes (la que registra ingressos i pagaments d’interessos i transferències) s’haurà d’ampliar a mesura que els tipus d’interès ascendeixin.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Una estimació de les raons de la transformació del saldo exterior (des del -10% del PIB el 2007 al +2% d’avui) apuntaria que, en el millor dels casos, els elements transitoris poden explicar dues terceres parts del seu canvi. Si hi afegeixen el potencial empitjorament de la balança de béns a mesura que la inversió empresarial es recupera, l’horitzó és menys brillant del que sembla avui.

¿Èxit exportador? Sens dubte. ¿Suficient? De cap manera. Els efectes del passat pesen com una llosa sobre el nostre present i, en particular, sobre el nostre futur. El que s’ha fet està més que bé. Llastimosament, ni és suficient ni és evident que es pugui mantenir.