Donar exemple no és fàcil

Donar exemple és molt important i no és gens fàcil. Des que naixem, els nostres pares intenten donar-nos un bon exemple perquè siguem bones persones i visquem bé la vida. Després ho intenta l’escola i quan som grans, sembla que són els polítics, la tele, l’Església i la societat en general l’encarregada de dir-nos el que està bé i el que està malament. Quan ets petit, no tens més remei que creure en els teus pares. Si ells ho diuen, deu ser veritat. No ens adonem de la quantitat de contradiccions que fan i els errors que cometen. Aquestes mares que etziben clatellots als seus fills al parc perquè el nen s’ha barallat amb un amic. ¿Perquè el pega per ensenyar-li que no es pega? O aquests pares que a crits diuen als seus fills que no cridin. Bé, l’ofici de ser pare o mare és molt complicat i els permetem que siguin contradictoris i que s’equivoquin de tant en tant.

Després creixem i som nosaltres els que decidim a qui seguir. I no els parlo de Twitter. Seguir en el bon sentit de la paraula. Seguir i practicar amb l’exemple. Si el personatge que seguim es desvia del bon camí o deixa de practicar amb l’exemple, es produeix el típic 'cas Jordi Pujol'. Un disgust enorme difícil d’encaixar. Encara queden 'tietes' a Catalunya traumatitzades per aquest tema.

Després hi ha els que no segueixes però que et diuen el que has de fer. Això és molt comú en política. Els que es creuen amos de la veritat absoluta. Els partits de dretes et diuen que no avortis, que no siguis gai, que t’hipotequis fins a dalt de tot i que, si pots, et casis amb un home o dona de casa bona.  Després, alguns no practiquen gens amb l’exemple. Polítics que es gasten els nostres diners en locals de cites, que viuen tancats en armaris o que sabem ara que en el seu moment van anar a Londres a interrompre embarassos.

L’Església, l’Església també acostuma a alliçonar-nos i dir-nos amb contundència què hem de fer. Sobretot pel que fa al sexe. No fa falta que us digui el que fan alguns capellans, ¿oi? Doncs això.

I després hi ha el polítics d’esquerres. I no els parlo del PSOE. Els parlo de l’esquerra de veritat. Aquesta superioritat moral, aquest creure’s que estan per sobre del bé i del mal i aquest odi a la riquesa, al bon viure i als iots de luxe. Alguns acostumen a predicar amb l’exemple. Tenim l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, que viu de lloguer i ara està buscant pis perquè se li acaba el contracte i està patint en pròpia pell la mala situació en què es troba la vivenda a Barcelona. Però quan un d’ells deixa de fer-ho.

El ‘casoplón' no és cap broma  

Quan un polític d’esquerres deixa de donar exemple, llavors s’arma un escàndol i sembla que dol més. Saben de què els parlo, ¿no? El ja famós xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero. ¡El ‘casoplón’! Quan tens un càrrec tan important en política, donar exemple és molt important. I quan t’has passat mitja carrera política criticant la gent que viu en cases de luxe i fardant que tu vius de lloguer perquè és com s’ha de viure, ja que que t’hipotequis com un burro per anar-te’n a viure a un xalet als afores és un suïcidi polític. Es parla d’una hipoteca de 1.600 euros al mes. Cap broma.

No ho jutjaré des del punt de vista humà. Si al cap i a la fi, tots volem el mateix. Una parella, formar una família i una caseta als afores. I si la casa té piscina, doncs molt millor. Això està molt bé. No per ser d’esquerres has de viure com un desgraciat. És clar que no. Tot volem un iPhone X. Però llavors, amic, no em donis lliçons de moral. No surtis al programa de l’Ana Rosa ensenyant-me la teva vida humil i criticant la dels altres. Dient que t’agrada Vallecas perquè és un barri popular i que et sembla molt perillós aïllar-se. "Aquest rotllo dels polítics que viuen en xalets i que no saben el que és el transport públic..." Sí, això ens deies al programa de l’Ana Rosa.

Pablo Iglesias, ets com aquests defensors de l’escola pública que porten els seus fills a escoles privades on es parla alemany. O com els que defensen a mort la sanitat pública mentre paguen una assegurança mèdica privada. Pura contradicció.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si tots els rics són, per definició, especuladors, lladres i el pitjor de tot. Llavors tu, Pablo Iglesias, si deixes el teu pis de Vallecas i et compres un 'casoplón' a la Sierra madrilenya, ets el pitjor. I no ho dic jo. Ho dius tu. Ho has dit en un munt d’entrevistes. I ara ets víctima del teu propi discurs. Has caigut a la teva pròpia trampa. Des del 15-M, que has creat un discurs polític, a partir de la defensa de la precarietat. Llavors, el teu xalet està fora de lloc.

Per als desmemoriats. Transcric un tuit que va escriure Iglesias el 2012: "¿Entregaries la política econòmica del país a qui es gasta 600.000 euros en un àtic de luxe?". Dit i llegit això, insisteixo que les bases poden dir missa. La sort ja ha sigut tirada. El príncep s’ha convertit en casta.