Una moció de censura necessària

Una frase de la sentència del 'cas Gürtel' és la que millor resumeix la gran crisi que viu el Govern de Mariano Rajoy: el PP va formar part d’un "autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional”. En qualsevol democràcia digna de tal nom, l’Executiu sustentat per un partit que formés part d’un "sistema de corrupció institucional" no podria seguir en exercici ni un minut més, i el seu president hauria dimitit immediatament, sobretot si, a més, en la sentència s’afirma que el tribunal desconfia del testimoni del líder de l’Executiu durant el judici. El sentit comú del qual tant parla Rajoy dictamina que és impossible mantenir la confiança en un Govern en aquestes condicions.

Però estem parlant del PP i de Rajoy, així que guanyar temps i que no succeeixi res és justament la seva estratègia davant de la tremenda clatellada que suposa la sentència de la trama de la Gürtel. No fer res a veure si el temps i la propaganda aconsegueixen que amaini la crisi. No fer res a veure si l’oposició s’equivoca, es cou en el seu propi suc, implosiona per les seves pròpies contradiccions. No fer res amb l’argument que fer alguna cosa posaria en risc la recuperació econòmica i debilitaria el Govern (i amb ell, l’Estat) en ple conflicte amb l’independentisme a Catalunya.

Tancredisme

El problema per al PP és que el tancredisme presidencial aquesta vegada no és una solució davant de la magnitud de la crisi. És per aquesta raó que és encertada la decisió del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, de presentar una moció de censura. Sánchez s’ha mogut en solitari, sense pactar amb els altres grups de l’oposició i sense garanties d’èxit, però d’aquesta manera ha evitat justament entrar en la dinàmica diletant que tants rèdits sol donar-li a Rajoy, i que aquesta vegada el país no pot permetre’s. El plantejament de Sánchez és clar: no busca un pacte impossible entre l’aigua (Units Podem) i l’oli (Ciutadans), i no entrarà en un regateig polític amb els partits nacionalistes catalans en ple conflicte amb l’independentisme. Sánchez ha plantejat com a objectiu desallotjar Rajoy de la Moncloa i substituir-lo per un Govern del PSOE amb el compromís, sense data, de convocar eleccions. L’oposició ha d’elegir, doncs, entre mantenir Rajoy en el poder o no. Sense Ciutadans, el PSOE necessita Units Podem (que dona suport a la moció), ERC, PDECat i PNB. Amb la força taronja, no farien falta els vots dels nacionalistes bascos i catalans.

La moció de Sánchez pretén, també, retratar Ciutadans. Davant de la disjuntiva d’apuntalar Rajoy, contradient la seva pròpia retòrica anticorrupció, o apoderar Sánchez, convertint-lo en el rival electoral a batre, Albert Rivera ha optat pel camí del mig: donar temps al president perquè anticipi les eleccions, hipòtesi ja rebutjada per aquest. El problema és que a Cs li falten suports per promoure una moció de censura al sol objecte de cridar a les urnes, i res no indica que, en cas de fracassar Sánchez en el seu envit, Rajoy canviarà de criteri. Més aviat al contrari.

Espanya plurinacional

Els nacionalistes catalans, per la seva banda, tenen davant seu un repte i una oportunitat. El discurs independentista oficial personalitza Rajoy tots els mals de l’Espanya amb la qual vol trencar. Van ser Rajoy i el PP els que van alimentar l’independentisme, primer amb el seu boicot a l’Estatut i després al tancar-se al diàleg en les albors del 'procés'. L’actual crisi institucional, el 155 i el manteniment de polítics catalans en presó preventiva responen a l’estratègia governamental de judicialitzar un conflicte d’índole política. Tenen ERC i l’actual PDECat la possibilitat de posar fi al Govern de Rajoy i obrir un nou temps polític. Sánchez ha estat implacable davant de la deriva independentista, i el PSOE va donar suport al 155, però també defensa una Espanya plurinacional. Ara, l’independentisme ha de demostrar si, més enllà de la propaganda, en veritat creu que el PP i el PSOE són el mateix.

No serà fàcil que Sánchez aconsegueixi tirar endavant la moció de censura, i si ho aconsegueix és una incògnita en quines condicions podria governar, però la gravetat del moment requeria una decisió d’aquest tipus i que tothom es pronunciï. Guanyar temps és un luxe que només Rajoy pot permetre’s.