La platja

A diferència del que creu molta gent, la platja és un territori procliu a les envestides i a la crispació col·lectiva.La causa s’ha d’anar a buscar en un fet objectivable: per costum, els humans ens desplacem més o menys vestits, amb un objectiu clar i amb la voluntat de mantenir en la mesura del que sigui possible la distància prudencial amb els altres. No mirem qui tenim al costat i procurem no haver de parlar amb ningú. A la platja, més o menys nus, la prevenció se’n va a l’aigua. Ens veiem obligats a conviure amb estranys i aquesta fricció genera crispació. Una música massa alta, uns nens que molesten amb la pilota, uns jugadors de pala que esquitxen, la família que menja i embruta, l’olor insuportable de les cremes solars. És un territori preparat per al conflicte. Només hi ha una solució: fer com si res, abstreure’s de l’ambient carregat i disfrutar del sol i d’un bany reparador. El més aconsellable, però, és anar a una cala secreta, entre el roquissar, o anar immediatament als xiringuitos on serveixen aquella cervesa tan gelada. I oblidar-se de la multitud, de la suor, de les pilotes i les esquitxades.

Amb tot això vull dir que anem amb compte amb la platja aquest estiu. No és necessari que els esforçats feixistes encaputxats la “netegin”. No és necessari. Que s’evaporin fent braçades fins a l’espigó del moll. Nedar és saludable. I després, millor que es dutxin, per treure’s la sal i l’odi de sobre.