Anar al contingut

LA CLAU

Remunicipalitzar

Albert Sáez

Falta un any perquè tornem a elegir els nostres alcaldes. La legislatura municipal que finalitza havia de tenir un fort component econòmic. Molts electors van confiar en la denominada nova política perquè les destralades de la crisi es van fer especialment cruentes en l’entorn urbà: habitatge, serveis públicsatur hiperlocalitzat, etc. La realitat ha demostrat que la presumpta voluntat política dels nous alcaldes no ha aconseguit superar la impotència dels municipis per canviar les regles del joc del sistema econòmic que avui són fonamentalment globals. L’últim episodi el va explicar aquest divendres Olga Grau. Unes esmenes introduïdes a la llei de Contractes de l’Estat poden deixar sense efecte l’onada de remunicipalitzacions de serveis públics tan llargament anunciada. La nova legislació, d’àmbit estatal, obliga a un parell de coses de sentit comú: a introduir una instància autonòmica en la tramitació de la revocació dels contractes perquè la mesura sigui administrativament recurrible abans d’arribar als tribunals i l’obligació de respectar les subrogacions dels treballadors en cas de revocació de les concessions. La tercera restricció entra al nucli de la qüestió: la recuperació de la gestió de serveis municipals haurà de demostrar la seva eficiència. És el revers del que la mateixa llei exigeix per privatitzar qualsevol servei públic o subcontractar-lo.

En l’assumpte de les remunicipalitzacions és just el debat que no hem afrontat, el d’eficiència. Hem entrat a l’assumpte des de la perspectiva ideològica i moral. Hi ha els qui es limiten a afirmar o negar la necessitat d’un determinat tipus de gestió perquè volen una mida més gran o més petita de l’Estat. Aquí ens ha faltat una mica de finor: la qüestió no és qui gestiona un servei sinó qui n’és el titular. Des del punt de vista dels drets ciutadans, el drama es produeix quan un servei deixa de ser considerat públic, o sigui, essencial, o sigui, sotmès a regulació. I no quan es canvia el model de gestió, en què s’ha de guiar la decisió per l’eficiència: qui pot oferir el servei a un cost més raonable. Però aquest tipus de racionalitat està disputada amb la dimensió moral de la nova política, com s’ha vist en l’assumpte del xalet de Pablo Iglesias, per l’enveja  abans que per la integritat.