L'amor

Avançaven pel passadís. Es va girar. Uns metres més enrere ell la seguia. Va somriure. Sempre caminava més a poc a poc. Quan el va conèixerel va sorprendre la seva parsimònia. Encara s’impacientava amb el seu ritme lent. Va girar el cap i va continuar caminant. L’amor, va pensar. Quina cosa més estranya. L’hotel era ple de parelles, unes de joves amb nens buscant uns dies de sol al costat del mar. Moltes més de jubilats, caps canosos, cossos que el temps havia privat de tota esplendor. Ocupaven les taules d’esmorzar, les gandules de la piscina ordenadament asseguts de dos en dos. Els va imaginar als seus punts de sortida. Aeroports de Copenhaguen, Manchester, Estocolm, Amsterdam, Frankfurt...

Gent gran de diferents racons d’Europa arribaven fins a la costa andalusa per estar més junts que mai. Una sola habitació. Sense amics, ni familiars, ni possibilitat de distracció de l’altre. L’aire era fresc encara, però el sol brillant, les onades tranquil·les convidaven a passejar-hi per la vora. Conèixer-se tant iencara voler estar junts. Són ben estranys els humans, va pensar. És ben estrany l’amor que uneix les persones quan la seva funció reproductiva va caducar fa dècades.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Ningú els obligava a continuar units. I encara menys a venir junts a un lloc tan llunyà. Que existís l’amor mentre al món passaven tantes coses greus, terribles, punyents. Mentre uns perdien la vida; d’altres, les cases; d’altres, la feina; mentre els polítics feien política com si l’amor no existís. Però existia. Potser existia l’amor i sobrevivia perquè l’amor és exactament l’oposat a la política: estimar algú per res, només per ser ell, per una cosa indesxifrable, màgic que ocorria al seu interior quan el mirava.

El passadís era interminable. Per estalviar energia comptava amb sensors que els il·luminaven en trams breus segons avançaven. Així passaven d’una foscor a l’altra, sense saber molt bé què deixaven enrere ni què els esperava uns metres més endavant. Si hagués anat sola s’hauria inquietat, però anaven junts, encara que ell sempre caminés uns metres darrere i ella, ràpida, impacient, obrís el camí. L’amor. Quina fortuna tenir-lo.