Anar al contingut

LA CLAU

Irene i Pablo es muden

Irene i Pablo es muden

Enric Hernàndez

Un polític no ha de fer vot de pobresa; només d'honestedat. Però al comprar-se una casa de luxe Montero i Iglesias han d'assumir que els antics excessos verbals els passaran factura

Les mudances de polítics no haurien de ser notícia, ni tan sols si són parella i encapçalen el mateix partit. Els polítics només se’ls hauria de jutjar per les seves mesures, promeses i incompliments, i a tot estirar per l’exemplaritat de la seva vida privada. El problema sorgeix quan s’ha grapejat el concepte d’exemplaritat per interessos electorals; tard o d’hora la demagògia acaba passant factura. 

Irene Montero i Pablo Iglesias tenen tant dret com qualsevol altra parella de crear una família i procurar-se la millor llar que es puguin permetre. Dirigir un partit d’esquerres com Podem no els inhabilita per firmar una hipoteca de 600.000 euros a 30 anys vista per comprar una casa de luxe, amb un gran jardí i piscina, a 40 quilòmetres de Madrid. Per exercir la política no cal fer vot de pobresa; només d’honestedat.

Si l’adquisició d’aquesta datxa a Galapagar ha copat els titulars de premsa ha estat per la inconsistència entre el discurs públic de Podem i els actes privats dels seus màxims dirigents. N’hi ha prou amb recordar que Iglesias va abominar "la casta" i va dir encapçalar els de baix davant "els de dalt". Que en campanya electoral va prometre continuar residint a Vallecas i va jutjar "perillós" que els polítics visquessin "en xalets" i "no agafessin el transport públic". Que va retreure al ministre Luis de Guindos la compra d’un apartament valorat en 600.000 euros, presumint que ho feia per "especular". O que es va vantar que Podem era l’únic partit lliure de sospita perquè no tenia deutes amb els bancs.

"ASSALTAR EL CEL"

En el seu intent d’"assaltar el cel", els podemites van impugnar un sistema partitocràtic que trontollava pels escàndols de corrupció i l’injust repartiment dels costos de la crisi econòmica. Van aconseguir el 2015, en la incòmoda companyia de Ciutadans, trencar el bipartidisme, però el cel haurà d’esperar. Els excessos verbals de llavors ara es tornen en contra d’Iglesias, davant la desolació d’alguns companys de partit, la perplexitat del seu electorat i el revengista entusiasme de l’‘establishment’.  Si vas néixer per ser martell...